Crida a defensar la democràcia i l’autodeterminació

La setmana passada vam assistir a un nou embat per part de l’Estat espanyol que pretén posar setge, no només a la llibertat d’expressió i d’opinió, sinó a la pròpia autodeterminació i la democràcia. Els registres a mitjans de comunicació (El Vallenc, Punt Avui, Nació Digital, Vilaweb), les detencions de càrrecs de l’administració de la Generalitat, l’assalt a les dependències del Departament d’Economia i Finances i l’intent d’entrar a la seu nacional de la CUP, demostren que la campanya de repressió i d’ocupació policial i militar de Catalunya ha començat. L’últim element ha estat nomenar un tinent coronel franquista com a cap dels cossos de seguretat a Catalunya, inclosos els Mossos d’Esquadra.

Concentració davant conselleria d’economia pels registres i les detencions de la Guàrdia Civil

Però aquest setge a la democràcia no comptava amb la reacció de la gent, que des del primer moment va acudir als llocs escorcollats per protegir i acompanyar els detinguts. Des d’aleshores, la gent continua al carrer, continua l’activació popular i la solidaritat per defensar la democràcia i el dret a decidir. És el poble i la classe treballadora autoorganitzada l’única capaç de garantir els drets polítics, socials i laborals, així com totes les llibertats democràtiques.

Ni les mentides sobre les situacions tumultuàries del ministre portaveu del Govern espanyol ni les manipulacions informatives dels mitjans unionistes que pretenen donar la imatge que a Catalunya la situació és inestable i incontrolable per part dels Mossos, fet que hauria portat a l’executiu espanyol a prendre el comandament de la policia autonòmica, podran aturar el moviment que ens ha de portar a la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant del proper 1 d’octubre.

No hi ha marxa enrere ni cap possibilitat de pacte o de diàleg que passi per qüestionar el caràcter refrendatari i vinculant de l’1-O; malgrat totes les dificultats evidents, generades per les operacions de l’Estat, cal que el Govern treballi de forma incansable per buscar alternatives per totes i cadascuna de les dificultats.

Aquesta no és una convocatòria partidista, és una qüestió de poder popular contra el poder dels estats. La nostra participació és la màxima expressió que la democràcia guanyarà perquè el sí no és només un sí a la independència, és un sí antifeixista. La mateixa repressió de l’Estat converteix el referèndum en l’única alternativa i referma el seu caràcter vinculant. Aquesta batalla per la democràcia la seguirem guanyant com hem fet fins ara, amb fermesa, amb serenitat i amb desobediència civil no violenta. Avui el canvi és derrocar un règim del 78 en fallida ètica i democràtica i passa per fer el Referèndum i guanyar-lo. Avui, quan l’estat espanyol imposa un estat d’excepció encobert, defensar la democràcia és defensar l’autodeterminació.

ERC i PDeCAT abandonen el Congrés pels registres i les detencions a les conselleries de la Generalitat

El projecte d’Estat que defensen PP, PSOE i C’s es basa en les identificacions, confiscacions, prohibicions, multes, persecucions i amenaces. La nostra proposta ha de ser votar, obrir un procés per crear un nou país. Davant de les seves amenaces, la nostra llibertat; davant les seves armes, les nostres urnes; davant la submissió al seu poder, autodeterminació popular. Davant les amenaces de la fiscalia de l’Audiència Nacional d’obrir una causa general per sedició, quan la seva única resposta a les demandes legítimes del poble de Catalunya és per la via de la repressió, les amenaces i la restricció de llibertats, seguim i seguirem, sense por.

La involució democràtica de l’Estat espanyol va més enllà d’un sol partit polític; és tota la maquinària de l’Estat la que l’impulsa i el sosté. Per això, a la gent dels Comuns, si realment volen contribuir a donar veu al poble de Catalunya i a defensar la democràcia que vinguin l’1-O a defensar el referèndum a les portes dels col.legis electorals. Companyes amb qui ens hem mobilitzat per tantes causes: us cridem a sortir al carrer de nou, a cridar a la participació, a defensar la democràcia, a defensar el dret a la llibertat d’expressió, a defensar el dret a la lliure reunió, a defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles ara i aquí.

I a la gent del Partit Socialista, fins quan seguireu recolzant la deriva autoritària de l’Estat i del PP? No calleu, si us plau, denuncieu l’operació i sortiu al carrer. Ens sorprèn que qui pretengui sostenir la proposta de referèndum acordat amb l’Estat, o d’estat federal, o de govern de canvi, amb un Partit Socialista que no deixa de ser encara un dels principals pilars on se sustenta el règim monàrquic i antidemocràtic del 78. Per això, emplacem els militants i electes del PSC a fer com ja estan fent molts dels seus alcaldes, seguir la seva consciència i no la disciplina del partit i situar-se al costat del poble de Catalunya, de la democràcia i del dret a l’autodeterminació.

Anuncis

Noms grans i noms petits

Quan s’escrigui sobre els noms propis del procés de Catalunya cap a la independència, tant si s’aconsegueix com si no el proper 1 d’octubre, hi haurà una bona colla de noms grans. L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural ocuparan amb lletres grans l’apartat de les entitats que van dirigir la mobilització popular, una de les claus del procés. Al seu costat, el nom de les seves presidentes i presidents, al capdavant d’uns equips tècnics professionalitzats a còpia de l’experiència acumulada després de tantes manifestacions, vies, enquestes i campanyes de tota mena.

Continua la lectura de Noms grans i noms petits

Noms grans i noms petits

Quan s’escrigui sobre els noms propis del procés de Catalunya cap a la independència, tant si s’aconsegueix com si no el proper 1 d’octubre, hi haurà una bona colla de noms grans. L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural ocuparan amb lletres grans l’apartat de les entitats que van dirigir la mobilització popular, una de les claus del procés. Al seu costat, el nom de les seves presidentes i presidents, al capdavant d’uns equips tècnics professionalitzats a còpia de l’experiència acumulada després de tantes manifestacions, vies, enquestes i campanyes de tota mena.

A l’altra banda, s’hi situaran els partits polítics i els seus líders, que des de les seves posicions clarament a favor, en contra o amb llums i ombres cap al procés, hauran hagut de canalitzar la mobilització popular representada per les dues grans entitats. Alguns d’aquests líders ja han decidit que potser només faran una part del procés, o així s’expressà el president Mas. En canvi, a Puigdemont i a Junqueras els pertocarà conduir el procés a bon port, sortejant els obstacles que vagin apareixent. D’altres, que han marcat perfil propi i s’han guanyat el respecte de la majoria de la classe política i social, ja han anunciat que no seran a primera fila, sinó que tornaran als carrers, que és on s’han fet. Em refereixo als diputats i diputades de la CUP, obedients als criteris de la seva formació i coherents amb el seu ideari.

També n’hi haurà que s’hauran perdut pel camí, atenallats per una concepció del país que va tenir el recorregut que va tenir, però que no va evolucionar al seu ritme. Són els Duran, Herrera i Espadalé, incapaços d’adaptar-se als canvis que el país estava efectuant i amb una proposta de país que es va veure superada clarament pels esdeveniments.

D’altres passaran als llibres d’història per haver intentat impedit tot allò que la voluntat popular demanava en massa, sovint des de posicions que buscaven més la desqualificació i la provocació que no pas des de posicions antagòniques però constructives. Albiol, Millo, Arrimadas, Iceta representen un sector de la societat catalana molt variat, però cada vegada més minoritari i que haurà de prendre una decisió en el nou país: la seva metamorfosi en líders de partits del nou estat o la seva desaparició. D’altres, com Rabell i Coscubiela, tot i haver entès en gran mesura els desitjos d’una part important de la societat catalana, no han sabut oferir propostes que anessin més enllà de la seva pròpia ideologia.

Menció a part mereixerà en aquest llibre d’història l’actuació i l’acció del Govern espanyol, entestat en utilitzar la judicatura com a arma llancívola, evitant de totes totes la utilització de les eines de què s’ha dotat la democràcia des de temps antics: el diàleg i l’acord.

Però n’hi ha molts més que, sense tenir noms propis, no només no seran recordats, sinó que, a més, tindran els seus noms en petit. Són les persones i entitats que han omplert milers de fulls de recollides de signatures, que han passat milers d’enquestes, que han enllaçat arbres i ponts de color groc arreu del país, que han assistit a milers d’actes a pobles i ciutats; són els milers de persones que han assistit a les manifestacions més grans que mai s’han fet a Catalunya i poser a tota l’Europa occidental. Són els milers de voluntaris que van donar sentit a la consulta del 9N i que van donar la primera i última, esperem, majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya. Són les centenars de plataformes i entitats aparegudes arreu, sobretot des que va arribar el primer tripartit i es va començar a parlar de reformar l’Estatut, que han batallat per arribar fins a l’últim racó d’aquest país petit que diu Llach per explicar que tenim un projecte, però no el podem fer sols.

A tots ells, caldrà dedicar-los un capítol principal quan, d’aquí uns anys, s’escrigui que a Espanya hi havia un poble que va decidir que volia ser un estat.

La (falsa) unitat de l’independentisme

Des que el procés cap a la independència va agafar ales, allà cap al 2006, amb el referèndum per l’Estatut, per part dels votants del no, però també dels que hi varen votar sí amb una pinça al nas, però, sobretot, a partir de la seva retallada amb la sentència del 2010, s’ha defensat en diferents fòrums la necessitat de la unitat de l’independentisme. Diverses veus, de tot arreu, algunes de mot qualificades, han maldat per aconseguir que l’independentisme ideològic acabés sent unitari malgrat les seves diferències, a la recerca de l’objectiu comú.

Continua la lectura de La (falsa) unitat de l’independentisme

Més estat, menys autonomies? Doncs ens veiem l’1-O

Com més s’acosta l’1 d’octubre, més nerviosisme es nota en l’ambient. A totes bandes, tant dels que defensen el vot pel sí, els del no o els que diuen que no hi haurà referèndum. I cada bàndol esgrimeix les seves raons, acompanyades d’una bona dosi d’esverament.

Continua la lectura de Més estat, menys autonomies? Doncs ens veiem l’1-O