Per què vull un Estat? La independència i la construcció d’Espanya, Albert Brosa

imagesLa independència de Catalunya no es viu, només, com un sentiment. Hi ha diversos factors que han contribuït d’una manera evident a alimentar l’independentisme.

La crisi econòmica ha sacsejat l’economia global però, sobretot, la microeconomia. Les butxaques de les famílies generalment s’han buidat, ja sigui perquè han perdut poder adquisitiu o perquè s’han trobat sense feina.

Aquesta crisi en tota regla que s’eternitza i s’acarnissa, sumat a un sentiment històric de patriotisme de molts catalans que sempre han vist la independència com l’única sortida per a la viabilitat de Catalunya, han provocat una onada de sobiranisme com mai fins ara no s’havia vist.

I aquest doble sentiment, l’econòmic i el sentimental, s’ha engreixat substancialment gràcies, o per culpa, d’una lectura errònia des de Madrid. Mentre aquí el malestar per tot aquest entorn creixia,a 600 quilòmetres miraven cap a una altra banda.

En aquest extrem cal sumar-hi altres circumstàncies no menys importants com la retallada de l’Estatut de Catalunya, l’evident recentralització de Madrid, l’agressió a la llengua catalana i a les llibertats dels catalans… la llista de greuges col·lectius podria ser molt llarga.

Els que estem a favor del ‘Sí’ aquests dies procurem explicar arguments que evidencien la necessitat d’una Catalunya independent, a partir d’evidències. Arguments palpables i demostrables, amb xifres i fets.

Quan em pregunten ‘per què?’ opto per posar un exemple molt clarificador, i que té una relació directa amb la Unió Europea.

L’Europa dels 28 s’ha construït al llarg de diverses dècades basant-se en la solidaritat entre estats com a concepte fonamental. La contribució econòmica dels països més rics ha possibilitat als nous socis disposar de més recursos per adaptar les seves estructures d’estat, per millorar l’economia i finalment el benestar dels ciutadans.

Espanya va signar la seva adhesió a la Comunitat Econòmica Europea el 1985 convertint-se en membre de ple dret i, fins l’any passat, ha rebut més diners que no pas ha contribuït als fons europeus. Des del 2014, l’Estat espanyol és contribuent net. Significa que Espanya aporta més diners dels que rep.

A canvi d’aquesta aportació anual de diners, els governs espanyols han aplicat canvis importants per regular l’economia, alhora que justificar amb què s’han gastat les transferències rebudes –val a dir que, sovint, injustificables.

La conclusió és molt simple: la Unió Europea ajuda però no és etern.

A Espanya, el desenvolupament econòmic de les comunitats autònomes ha seguit una patró semblant. Les regions més riques, com Catalunya, Madrid o el País València, han contribuït més que no pas han rebut en benefici de les més pobres, com Andalusia o Extremadura.

Ara bé, a diferència de la Unió Europea, aquesta situació s’ha eternitzat durant més de 35 anys. Des que es van constituir les comunitats autònomes, el 1979, la contribució catalana a les arques de l’Estat espanyol sempre ha anat a més i Catalunya, en canvi, ha rebut menys diners dels què ha aportat.

El problema s’ha agreujat amb la crisi econòmica. La nostra comunitat autònoma ha seguit contribuint amb la mateixa intensitat, fins i tot més, en un moment de vaques seques i de necessitat de liquiditat per fer front a les despeses corrents.

A on és el greuge? Algunes de les 17 comunitats espanyoles que han estat receptores de diners durant tot el període democràtic no han desenvolupat la seva economia com era d’esperar per anivellar-se a la resta i poder ser contribuents nets.

Aquesta situació s’ha fet insostenible i cap dels principals partits espanyols ha fet cas de les denúncies constants dels governs catalans. Tampoc tenen cap intenció de treballar en un nou finançament autonòmic ni canviar les regles del joc.

Per tant, que a ningú no li estranyi que cada cop hi hagi més catalans i catalanes que, emprenyats per aquest greuge, es resisteixin a seguir per aquest camí. Perquè, en realitat, aquest no és el camí del treball en comú en favor de tots sinó només del d’uns quants.

Catalunya té unes necessitats bàsiques que no estan cobertes i, en canvi, seguim aportant milions i milions d’euros a l’Estat espanyol perquè prioritzi polítiques sovint molt qüestionades, també per Europa.

Anuncis

Perquè vull ser lliure, per Isabel-Clara Simó

imgresAls meus amics que dubten sobre la independència -abans eren moltíssims, ara quasi no en queden, fora de les formacions colonials- sempre el faig la mateixa pregunta: “S’està bé dins d’Espanya?”. Alguns m’han contestat que sí, d’altres deien si has perdut una guerra, t’has de rendir a l’evidència. I la majoria, que érem massa pocs i massa dividits.

La llista de disfuncions d’estar dins d’Espanya és llarga i s’ha divulgat a la xarxa. Però els fets nus són: que no tenim control sobre els nostres propis impostos; que no tenim cap dret a decidir sobre l’energia; que les xarxes de carreteres i de ferrocarrils no són a les nostres mans; que una política d’immigració pròpia no la podem tenir; que si el Parlament dicta una llei, pot ser anul·lada a l’acte pel Tribunal Constitucional; que els Tribunals de Justícia són sota la tutela dels tribunals espanyols; que no podem decidir sobre política universitària; que, malgrat que en tenim les competències, l’Estat s’ha apropiat de l’escola; que la nostra policia és menystinguda per les forces de l’ordre estatals; que l’Estat s’ofèn si tenim representació en diversos països.

El que volem, doncs, és la llibertat. Perquè a dins d’Espanya no s’està gens bé. Perquè tenim personalitat jurídica i som iguals a les altres comunitats del món, Volem ser uns bons veïns d’Espanya. I sabem que a Catalunya no hi sobra ningú: ni tan sols els colonitzats.

La Constitució d’un sol poble, Jaume López

Jaume LópezDes del punt de vista de l’oportunitat política potser tingui una gran importància determinar si les properes eleccions seran plebiscitàries o constituents, si el que volem és saber quin és el suport ciutadà a la independència i preparar les estructures d’estat que ens permetin declarar la independència d’aquí a 18 mesos, o si hem de començar a actuar com un estat independent des de l’endemà de les properes eleccions si guanyen els partits pro independència. En versió CiU i ERC, respectivament. Sigui com sigui, estem d’acord que –i per aquest ordre lògic– cal saber si la majoria dels catalans estan a favor de la independència, i si és així, preparar-ho tot per esdevenir un nou estat, el que vol dir preparar les estructures d’estat mínimes necessàries, aprovar una llei de transició que defineixi quin és el marc jurídic mentre no s’aproven les noves lleis que donin seguretat jurídica als ciutadans durant tot el procés, i elaborar la constitució d’un nou estat.

ON SOM PEL QUE FA A AQUEST darrer punt? Tenim, de moment, diverses iniciatives ciutadanes que proposen un text constitucional complet i que esperen millorar-lo a D¡través de la participació via internet (com a mínim, http://www.constitucio.cat i la que han elaborat una desena de jutges que té com a cara visible el jutge Vidal). Tenim, també, iniciatives, no necessàriament vinculades en primer terme amb un horitzó independentista, que fa mesos que estan encaminades a organitzar processos participatius per definir com podria ser un nou país (entre elles, Procés constituent, Parlament ciutadà, El país que volem). Tenim les declaracions del president de la Generalitat i els presidents d’ERC, ICV i representants de la CUP que han afirmat que cal iniciar un procés participatiu orientat a elaborar la futura constitució, i la moció 157/X, sobre el 9-N i l’obertura d’un procés constituent, aprovada el 13 de novembre, que insta el govern a encarregar, “després d’obtenir el mandat democràtic necessari”, “a un grup de treball designat de manera conjunta pel Parlament mateix i per agents polítics i socials representatius de la pluralitat del teixit existent, la redacció del procediment democràtic i participatiu que ha de regir el procés constituent”.

TÉ FORÇA LÒGICA QUE, DAVANT DEL repte –i la gran oportunitat!– d’elaborar una constitució per a un estat del segle XXI, es plantegi en uns termes molt diferents a com es van redactar les constitucions en el passat. Aconseguir un procés obert i inclusiu és la millor garantia que els fonaments del nou estat són sòlids, gaudeixen de la màxima legitimitat i són radicalment democràtics. Una constitució democràtica, en sentit profund, ja no pot ser només una constitució que presenta sobre el paper mecanismes democràtics, sinó, per començar, una constitució que s’ha elaborat tenint en compte les preferències ciutadanes, amb procediments transparents i de retiment de comptes. El resultat també depèn del procés. Només cal veure com es van escriure els articles més antidemocrà- tics de la Constitució espanyola.

CAL DISSENYAR UN PROCÉS QUE POSI en valor i aprofiti tots els esforços ja realitzats fins ara en aquesta direcció. Però que tingui la convocatòria del govern i els recursos públics necessaris per arribar a tothom. Que reculli els anhels socials sobre com hauria de ser aquest nou estat i que quan els traspassi a un text constitucional garanteixi el protagonisme de la ciutadania, que, juntament amb parlamentaris i experts, sigui coresponsable de la redacció del text. No cal ni molts diners, ni molt temps per fer-ho. Si hi ha recursos, per exemple, perquè els espectadors de la televisió pública donin el seu parer sobre quin és el millor cor de cant, per què no n’hi haurien d’haver per recollir, difondre i opinar sobre aspectes de la futura constitució a través d’aquest mateix mitjà? No caldrà inventar res, només seguir bons exemples com els d’Irlanda i Islàndia i pensar com aplicar-los al nostre context.

UN PROCÉS D’ELABORACIÓ constitucional, obert i inclusiu, probablement sigui la millor (la darrera?) oportunitat perquè parts importants de la societat catalana que no són independentistes s’engresquin contribuint en el disseny del país en el qual els agradaria viure. La constitució catalana no pot ser la constitució (només) dels independentistes. Ni dels experts. Ni dels polítics.

Publicat a El Punt Avui, dissabte, 14 de febrer del 2015

Per què vull un estat? Jaume López

Jaume LópezLa crisi política i el procés independentista han donat lloc, en els darrers temps, a diverses iniciatives que tenen en comú la voluntat de repensar el país i les seves institucions i, fins i tot, redactar una Constitució. Algunes són experiències de deliberació col·lectiva (com, per exemple, Procés Constituent o El País que Volem), d’altres són el fruit de la reflexió de petits grups (com la iniciativa Constitucio.cat o la que encapçala el jutge Vidal).

Aquesta energia creadora ja ha arribat al Parlament. El 13 de novembre passat es va aprovar la moció 157/X, sobre el 9-N i l’obertura d’un procés constituent, que insta el Govern a encarregar a un grup de treball “designat de manera conjunta pel Parlament mateix i per agents polítics i socials representatius de la pluralitat del teixit social, el disseny d’aquest procés participatiu, tenint en compte els treballs del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) i incloent els mecanismes, les condicions, el format i els temps, espais i procediments de debat i decisió populars sobre la redacció d’unes noves bases constituents de la futura República”. Així mateix, tant el president de la Generalitat com els presidents d’ERC, ICV i representants de la CUP han expressat públicament la voluntat d’obrir un procés participatiu orientat a elaborar la futura Constitució, ja sigui per ser aprovada en el proper Parlament o en el següent.

Efectivament, l’elaboració d’una Constitució democràtica al segle XXI requereix un procés diferent del que se seguia al segle passat, ja que avui la ciutadania està més informada i compta amb uns nivells de formació històricament mai vistos. La Constitució ha de ser radicalment democràtica tant en els resultats com en el procés, que cal que sigui participatiu des de l’origen fins al final si es vol legitimar socialment el nou text constitucional i eixamplar la base social favorable a la nova República, incorporant-hi també aquells que, d’entrada, no s’han manifestat a favor de la independència però que es poden sentir interpel·lats per un procés de definició ciutadana d’un nou estat. A Europa tenim exemples recents de processos similars, com a Irlanda i Islàndia o les previsions del llibre blanc a Escòcia.

En tots s’ha seguit un procés que podríem anomenar -seguint la terminologia anglosaxona- de convenció constitucional, que inclou diversos procediments democràtics, en què cadascun aporta virtuts específiques al procés. Sens dubte, als antípodes de la típica comissió parlamentària o de la tradicional assemblea (parlamentària) constituent. Pel que fa a aquesta metodologia d’elaboració de la Constitució catalana (que va més enllà de l’estricta redacció final del text constitucional, no s’ha de confondre!), actualment des de la societat civil s’està treballant per buscar d’unificar les diverses propostes.

A hores d’ara, i sense entrar en el debat que caldrà fer en el si de totes les organitzacions i actors implicats, es pot imaginar a grans trets una convenció constitucional d’acord amb les diverses dimensions democràtiques a cobrir. Podria comptar amb quatre fases que podrien desenvolupar-se al llarg de 18 mesos:

– Una fase vinculada a la democràcia participativa a iniciativa de la ciutadania activa que, de fet, podríem dir que ja ha començat: diversos grups ciutadans es qüestionen com podria ser el nou país a iniciativa pròpia. Aquesta energia ciutadana ha de ser aprofitada en fases posteriors.

– Una fase vinculada a la democràcia participativa amb suport institucional. Un cop institucionalitzada, la convenció ha de comptar amb debats de vocació massiva, oberts al conjunt de la ciutadania i representatius de la diversitat, que acabin de perfilar els anhels de la ciutadania sobre la futura República.

– Una fase vinculada a la democràcia representativa que treballarà a partir de les aportacions de la fase anterior per plasmar-les en un text constitucional. La implicació ciutadana hauria de continuar un cop el debat se situï al Parlament de Catalunya, gràcies a la deliberació conjunta en comissió pública entre representants electes i representants de la diversitat ciutadana escollits per sorteig estratificat, que reflecteixin la realitat social del país. Aquesta comissió hauria de fer encàrrecs específics als experts per tal d’aconseguir un articulat d’alta qualitat tècnica, subjecte a un estricte procediment de transparència i retiment de comptes, que reflecteixi els anhels ciutadans expressats en la fase anterior.

– Una fase vinculada a la democràcia directa: el text constitucional s’ha d’aprovar per referèndum com a garantia que el poder resta en darrer terme en mans de la ciutadania, amb la seva possibilitat final d’exercir l’opció de veto si no li convenç el resultat del procés. Per tal de superar “el tot o res” habitual en aquest mecanisme, i tan criticable, seria convenient introduir la possibilitat que els ciutadans puguin expressar el seu suport, per separat, a les diverses parts que componen aquest text final.

Potser a algú li pot semblar una proposta maximalista. Fins i tot irrealitzable. Es fonamenta, però, en metodologies que ja han demostrat les seves virtuts en contextos de països avançats. Cal, això sí, orientar recursos (debats retransmesos per televisió, ben estructurats, etc.). És a dir, creure-s’ho. No partim de zero. I no podem perdre l’oportunitat d’elaborar una Constitució del segle XXI. A través d’un procés participatiu i inclusiu que doni unes bases democràtiques molt sòlides al nou estat.

Jaume López és professor de ciència política de la UPF i portaveu de Reinicia Catalunya

Jordi Muñoz: No ens assenyaleu

“-Xicot per què tremoles? Jo no te’m menjaré!

-I doncs per què t’escapes, del lloc on tens marcat?”

Ovidi Montllor, La Fera Ferotge

jmunozNomés perquè defensem la independència com la millor opció de futur, no ens assenyaleu. Tolereu que haguem arribat a aquesta conclusió, alguns fa molts anys, d’altres més recentment. No ens etiqueteu com a fanàtics, ni projecteu en nosaltres una imatge d’intolerància que no es correspon amb la realitat.

Possiblement per a alguns seria més còmode que l’independentisme estigués format per una turba de fanàtics, plens d’odi i moguts per impulsos irracionals. S’ajustaria millor als seus prejudicis i tots ens sentim més còmodes quan el món s’ajusta als nostres prejudcis, perquè ens evita la incomoditat d’haver-los de revisar. La realitat, però, no és aquesta. De personatges infames n’hi ha a totes les cases, i a l’independentisme també. Com a l’espanyolisme o al federalisme. Però el sobiranisme català no està dominat per l’odi, ni per la intolerància. Ni tant sols per l’agror.

És un moviment que ha crescut sobre la voluntat integradora i inclusiva. Quan ha fixat les regles del joc, ja fos a les consultes ciutadanes de 2009-2011 o al 9-N, ha ampliat el cos electoral molt més enllà del que ho fa la legislació espanyola, fins i tot si això anava en contra dels propis interessos. Que ha travat un discurs de respecte i inclusió de la diferència. Que ha reflexionat sobre el paper de les llengües, i especialment del castellà, a Catalunya i ha arribat molt majoritàriament a una conclusió que a molts ens sembla òbvia però que no és tant habitual en aquesta mena de moviments: el castellà forma part del nostre patrimoni col·lectiu i en qualsevol cas ha de tenir un estatus d’oficialitat.

És un moviment que, més enllà de l’adhesió sentimental dels nacionalistes de tota la vida, ha crescut també a redós d’arguments dels que se’n pot discrepar, però que no es limiten a la inflamació emocional de la bandera que oneja. La independència com a oportunitat de canviar les coses. La independència per viure millor. La independència com a via a la República. La independència com a instrument i no com a finalitat.

És més: d’independentismes, a Catalunya, n’hi ha més d’un i més de dos. De vegades bona part d’ells es posen d’acord en algunes coses, però això no esborra les diferències ideològiques i estratègiques entre ells. És la vella història del catalanisme i les seves contradiccions. Alguns, a dins i a fora del sobiranisme, preferirien un moviment compacte i perfectament alineat rere un líder messiànic. Però això, ni ha passat ni passarà. La crítica, el debat encés i les visions contraposades són tan vives en el sobiranisme català com en el sobiranisme francés, per exemple.

No: no teniu al davant un monstre irracional que enverina les relacions socials i trenca la convivència. Si busqueu, segur que trobareu personatges i episodis puntuals. Com en trobaríem entre molts d’altres col·lectius. Però convertir l’anècdota en categoria no és la manera més honesta de debatre. El cert és que la mobilització sobiranista, d’intensitat creixent des de 2010, s’ha fet sense incidents. Repasseu les imatges: no hi veureu masses enfervorides, amb els ulls envermellits i disposades a tot, sinó un moviment de gent plural i diversa, que majoritàriament vol incloure i no excloure, que té dubtes, que elabora i aporta arguments i que els vol confrontar.

Compte: això no vol dir que tot s’haja fet bé. Caldria revisar críticament la presentació que es fa del debat als mitjans públics (als catalans i als espanyols). Caldria qüestionar-se per què el sobiranisme té dificultats per establir diàleg i complicitats amb determinats sectors de la societat catalana. Caldria que el sobiranisme fos més conscient dels propis límits, i de la necessitat de bastir i preservar espais d’acord amb sectors propers. Caldria que fos més explícit i insistent en la idea que el procés constituent que es vol obrir haurà de comptar amb una majoria molt més àmplia que l’actual. I, possiblement, hauria de ser més actiu en distanciar-se i censurar els esclats puntuals d’intolerància o de mala educació.

Tothom té marge de millora per preservar la qualitat del debat públic a Catalunya. Però no ens assenyaleu. Reduir el sobiranisme a una caricatura potser us resulta còmode, però no ajuda al respecte i la convivència que voleu defensar.

Jordi Muñoz és doctor en Ciències Polítiques

Per què vull un estat? Ferran Requejo

Ferran RequejoCatalunya no està nacionalment reconeguda i el seu autogovern no està ben protegit davant les invasions del poder central. Portem ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat.

¿És legitima la secessió d’un territori en una democràcia liberal?Aquesta pregunta genèrica rep avui diverses respostes, tant en el pla de la legitimitat liberal-democràtica com en el pla institucional.

Una conclusió del debat acadèmic internacional és que aquestes respostes ja no poden ser les de fa tan sols dues dècades. El debat sobre la legitimitat democràtica ha canviat sobretot a partir de la constatació dels límits conceptuals, normatius i institucionals –interpretació de conceptes i valors- que arrosseguen les concepcions democràtiques clàssiques, especialment en relació al reconeixement i acomodació pràctica dels ciutadans de les nacions minoritàries en democràcies plurinacionals. Una segona conclusió és la importància que juguen els elements contextuals, cosa que incentiva evitar versions simples i abstractes del tipus “la secessió mai no és legítima en un estat de dret” o “la secessió sempre és legítima si es tracta d’un grup nacional”, etc. Una secessió pot ser legítima o més legítima en alguns casos que en altres. Les anàlisis cal fer-les cas per cas.

En el cas de Catalunya crec que es donen raons que justifiquen sobradament la legitimitat de la secessió. Més, fins i tot, que en altres contextos, com el Quebec. Tant en termes de reconeixement com d’acomodació constitucional, el federalisme canadenc mostra un refinament liberal-democràtic molt superior al d’un estat espanyol caracteritzat per un constitucionalisme molt antiquat per una democràcia plurinacional. En aquest estat, Catalunya no està nacionalment reconeguda en l’àmbit simbòlic, competencial i de projecció exterior, el seu autogovern està “foradat” en tots els àmbits i no està ben protegit davant les invasions del poder central –que, a més, no compleix els acords establerts-, està discriminada en termes econòmics, fiscals i de benestar, no pot decidir el seu desenvolupament econòmic i social, està subjecta a centralitzacions unilaterals, no disposa d’eines per la seva projecció europea i internacional, etc.

Els partidaris de “terceres vies” haurien d’assegurar dues coses igual de fonamentals: el contingut precís d’un nou pacte constitucional i els procediments de garantia de que aquest pacte es compliria. El pacte, en primer lloc, hauria d’incloure un reconeixement i un nivell d’autogovern que fos acceptable per una majoria dels ciutadans de Catalunya. Això ja no es pot ja fer sense establir competències importants en l’esfera simbòlica, europea i internacional, sense un blindatge precís de matèries (llengua, educació, medis de comunicació, cultura, benestar, etc), sense capacitat de desenvolupar polítiques econòmiques i socials pròpies, o sense disposar d’un finançament just i estable. En segon lloc, haurien d’establir-se garanties explícites que el poder central i les institucions de l’estat (executiu, parlament i tribunals) complirien els pactes establerts. La lògica dels pactes constitucionals tipus “Estatut”, resulta avui caduca, obsoleta. Catalunya porta ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat. En absència de garanties, un pacte de “tercera via” sempre seria precari. I vista l’experiència anterior, tot apunta que aquestes garanties serien paper mullat en absència del dret de secessió en les regles constitucionals.

En definitiva, a Catalunya la secessió presenta problemes de facticitat pràctica, però no de legitimitat liberal-democràtica. Si es donessin aquelles dues condicions podria haver-hi un lloc per una potencial Commonwealth hispànica –monarquia inclosa. Tanmateix, crec que s’ha d’estar avui molt desinformat per creure que aquesta opció és realista. Vistos els precedents, l’experiència comparada de les democràcies plurinacionals i les dades empíriques del cas espanyol, l’anàlisi racional fa concloure que els ciutadans i les institucions catalanes hauran de procedir en algun moment a una desconnexió del marc constitucional espanyol.

Ferran Requejo és catedràtic de ciència política de la UPF i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional

Per què vull un estat? Albert Riubrugent

És evident que el procés que estem vivint no és fruit només del que ha passat els últims 5 anys. Però també és cert que els esdeveniments succeïts en aquest període han precipitat un canvi en el pensament de molts catalans.

Però per situar-ho en el temps, citaria tres grans col·lectius que han fet possible arribar a on estem: els que des de sempre hem estat independentistes de sentiment; els nascuts a Catalunya que sense ser del primer grup però veient el maltracte que rebem de l’Estat espanyol, pensen que és millor que nosaltres decidim el nostre futur; els nouvinguts que, també veient com hem estat espoliats durant aquests anys de pretesa democràcia, consideren que, tot i tenir lligams fora de Catalunya, desitgen que siguem els propis catalans els que gestionem els nostres recursos i sobretot creem una societat més justa. Sense cap d’aquests grups segur que no haguéssim arribat on som i segur que no aconseguirem la independència.

Però hi ha un altre “col·lectiu” a qui mai no li agrairem prou el que està fent per nosaltres i que en certa manera ha contribuït a engrandir el segon i tercer col·lectiu: l’Estat espanyol i els seus governs. És el nostre millor aliat; a tall d’exemples: retallades constants de les nostres competències, inversions destinades a Catalunya irrisòries, incompliment dels pressupostos, ingerències en competències ja transferides (evidentment a la baixa), atac frontal a la nostra llengua i cultura, manipulació arbitrària de la història, baixíssim perfil democràtic dels governs espanyols, atzagaiades contra la llibertat d’expressió… No és la meva opinió; són fets. Tenim alguna altra sortida que no sigui la Independència?