Crida a defensar la democràcia i l’autodeterminació

La setmana passada vam assistir a un nou embat per part de l’Estat espanyol que pretén posar setge, no només a la llibertat d’expressió i d’opinió, sinó a la pròpia autodeterminació i la democràcia. Els registres a mitjans de comunicació (El Vallenc, Punt Avui, Nació Digital, Vilaweb), les detencions de càrrecs de l’administració de la Generalitat, l’assalt a les dependències del Departament d’Economia i Finances i l’intent d’entrar a la seu nacional de la CUP, demostren que la campanya de repressió i d’ocupació policial i militar de Catalunya ha començat. L’últim element ha estat nomenar un tinent coronel franquista com a cap dels cossos de seguretat a Catalunya, inclosos els Mossos d’Esquadra.

Concentració davant conselleria d’economia pels registres i les detencions de la Guàrdia Civil

Però aquest setge a la democràcia no comptava amb la reacció de la gent, que des del primer moment va acudir als llocs escorcollats per protegir i acompanyar els detinguts. Des d’aleshores, la gent continua al carrer, continua l’activació popular i la solidaritat per defensar la democràcia i el dret a decidir. És el poble i la classe treballadora autoorganitzada l’única capaç de garantir els drets polítics, socials i laborals, així com totes les llibertats democràtiques.

Ni les mentides sobre les situacions tumultuàries del ministre portaveu del Govern espanyol ni les manipulacions informatives dels mitjans unionistes que pretenen donar la imatge que a Catalunya la situació és inestable i incontrolable per part dels Mossos, fet que hauria portat a l’executiu espanyol a prendre el comandament de la policia autonòmica, podran aturar el moviment que ens ha de portar a la celebració del referèndum d’autodeterminació vinculant del proper 1 d’octubre.

No hi ha marxa enrere ni cap possibilitat de pacte o de diàleg que passi per qüestionar el caràcter refrendatari i vinculant de l’1-O; malgrat totes les dificultats evidents, generades per les operacions de l’Estat, cal que el Govern treballi de forma incansable per buscar alternatives per totes i cadascuna de les dificultats.

Aquesta no és una convocatòria partidista, és una qüestió de poder popular contra el poder dels estats. La nostra participació és la màxima expressió que la democràcia guanyarà perquè el sí no és només un sí a la independència, és un sí antifeixista. La mateixa repressió de l’Estat converteix el referèndum en l’única alternativa i referma el seu caràcter vinculant. Aquesta batalla per la democràcia la seguirem guanyant com hem fet fins ara, amb fermesa, amb serenitat i amb desobediència civil no violenta. Avui el canvi és derrocar un règim del 78 en fallida ètica i democràtica i passa per fer el Referèndum i guanyar-lo. Avui, quan l’estat espanyol imposa un estat d’excepció encobert, defensar la democràcia és defensar l’autodeterminació.

ERC i PDeCAT abandonen el Congrés pels registres i les detencions a les conselleries de la Generalitat

El projecte d’Estat que defensen PP, PSOE i C’s es basa en les identificacions, confiscacions, prohibicions, multes, persecucions i amenaces. La nostra proposta ha de ser votar, obrir un procés per crear un nou país. Davant de les seves amenaces, la nostra llibertat; davant les seves armes, les nostres urnes; davant la submissió al seu poder, autodeterminació popular. Davant les amenaces de la fiscalia de l’Audiència Nacional d’obrir una causa general per sedició, quan la seva única resposta a les demandes legítimes del poble de Catalunya és per la via de la repressió, les amenaces i la restricció de llibertats, seguim i seguirem, sense por.

La involució democràtica de l’Estat espanyol va més enllà d’un sol partit polític; és tota la maquinària de l’Estat la que l’impulsa i el sosté. Per això, a la gent dels Comuns, si realment volen contribuir a donar veu al poble de Catalunya i a defensar la democràcia que vinguin l’1-O a defensar el referèndum a les portes dels col.legis electorals. Companyes amb qui ens hem mobilitzat per tantes causes: us cridem a sortir al carrer de nou, a cridar a la participació, a defensar la democràcia, a defensar el dret a la llibertat d’expressió, a defensar el dret a la lliure reunió, a defensar el dret a l’autodeterminació dels pobles ara i aquí.

I a la gent del Partit Socialista, fins quan seguireu recolzant la deriva autoritària de l’Estat i del PP? No calleu, si us plau, denuncieu l’operació i sortiu al carrer. Ens sorprèn que qui pretengui sostenir la proposta de referèndum acordat amb l’Estat, o d’estat federal, o de govern de canvi, amb un Partit Socialista que no deixa de ser encara un dels principals pilars on se sustenta el règim monàrquic i antidemocràtic del 78. Per això, emplacem els militants i electes del PSC a fer com ja estan fent molts dels seus alcaldes, seguir la seva consciència i no la disciplina del partit i situar-se al costat del poble de Catalunya, de la democràcia i del dret a l’autodeterminació.

Anuncis

Noms grans i noms petits

Quan s’escrigui sobre els noms propis del procés de Catalunya cap a la independència, tant si s’aconsegueix com si no el proper 1 d’octubre, hi haurà una bona colla de noms grans. L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural ocuparan amb lletres grans l’apartat de les entitats que van dirigir la mobilització popular, una de les claus del procés. Al seu costat, el nom de les seves presidentes i presidents, al capdavant d’uns equips tècnics professionalitzats a còpia de l’experiència acumulada després de tantes manifestacions, vies, enquestes i campanyes de tota mena.

Continua la lectura de Noms grans i noms petits

Noms grans i noms petits

Quan s’escrigui sobre els noms propis del procés de Catalunya cap a la independència, tant si s’aconsegueix com si no el proper 1 d’octubre, hi haurà una bona colla de noms grans. L’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural ocuparan amb lletres grans l’apartat de les entitats que van dirigir la mobilització popular, una de les claus del procés. Al seu costat, el nom de les seves presidentes i presidents, al capdavant d’uns equips tècnics professionalitzats a còpia de l’experiència acumulada després de tantes manifestacions, vies, enquestes i campanyes de tota mena.

A l’altra banda, s’hi situaran els partits polítics i els seus líders, que des de les seves posicions clarament a favor, en contra o amb llums i ombres cap al procés, hauran hagut de canalitzar la mobilització popular representada per les dues grans entitats. Alguns d’aquests líders ja han decidit que potser només faran una part del procés, o així s’expressà el president Mas. En canvi, a Puigdemont i a Junqueras els pertocarà conduir el procés a bon port, sortejant els obstacles que vagin apareixent. D’altres, que han marcat perfil propi i s’han guanyat el respecte de la majoria de la classe política i social, ja han anunciat que no seran a primera fila, sinó que tornaran als carrers, que és on s’han fet. Em refereixo als diputats i diputades de la CUP, obedients als criteris de la seva formació i coherents amb el seu ideari.

També n’hi haurà que s’hauran perdut pel camí, atenallats per una concepció del país que va tenir el recorregut que va tenir, però que no va evolucionar al seu ritme. Són els Duran, Herrera i Espadalé, incapaços d’adaptar-se als canvis que el país estava efectuant i amb una proposta de país que es va veure superada clarament pels esdeveniments.

D’altres passaran als llibres d’història per haver intentat impedit tot allò que la voluntat popular demanava en massa, sovint des de posicions que buscaven més la desqualificació i la provocació que no pas des de posicions antagòniques però constructives. Albiol, Millo, Arrimadas, Iceta representen un sector de la societat catalana molt variat, però cada vegada més minoritari i que haurà de prendre una decisió en el nou país: la seva metamorfosi en líders de partits del nou estat o la seva desaparició. D’altres, com Rabell i Coscubiela, tot i haver entès en gran mesura els desitjos d’una part important de la societat catalana, no han sabut oferir propostes que anessin més enllà de la seva pròpia ideologia.

Menció a part mereixerà en aquest llibre d’història l’actuació i l’acció del Govern espanyol, entestat en utilitzar la judicatura com a arma llancívola, evitant de totes totes la utilització de les eines de què s’ha dotat la democràcia des de temps antics: el diàleg i l’acord.

Però n’hi ha molts més que, sense tenir noms propis, no només no seran recordats, sinó que, a més, tindran els seus noms en petit. Són les persones i entitats que han omplert milers de fulls de recollides de signatures, que han passat milers d’enquestes, que han enllaçat arbres i ponts de color groc arreu del país, que han assistit a milers d’actes a pobles i ciutats; són els milers de persones que han assistit a les manifestacions més grans que mai s’han fet a Catalunya i poser a tota l’Europa occidental. Són els milers de voluntaris que van donar sentit a la consulta del 9N i que van donar la primera i última, esperem, majoria absoluta independentista al Parlament de Catalunya. Són les centenars de plataformes i entitats aparegudes arreu, sobretot des que va arribar el primer tripartit i es va començar a parlar de reformar l’Estatut, que han batallat per arribar fins a l’últim racó d’aquest país petit que diu Llach per explicar que tenim un projecte, però no el podem fer sols.

A tots ells, caldrà dedicar-los un capítol principal quan, d’aquí uns anys, s’escrigui que a Espanya hi havia un poble que va decidir que volia ser un estat.

La (falsa) unitat de l’independentisme

Des que el procés cap a la independència va agafar ales, allà cap al 2006, amb el referèndum per l’Estatut, per part dels votants del no, però també dels que hi varen votar sí amb una pinça al nas, però, sobretot, a partir de la seva retallada amb la sentència del 2010, s’ha defensat en diferents fòrums la necessitat de la unitat de l’independentisme. Diverses veus, de tot arreu, algunes de mot qualificades, han maldat per aconseguir que l’independentisme ideològic acabés sent unitari malgrat les seves diferències, a la recerca de l’objectiu comú.

Continua la lectura de La (falsa) unitat de l’independentisme

Més estat, menys autonomies? Doncs ens veiem l’1-O

Com més s’acosta l’1 d’octubre, més nerviosisme es nota en l’ambient. A totes bandes, tant dels que defensen el vot pel sí, els del no o els que diuen que no hi haurà referèndum. I cada bàndol esgrimeix les seves raons, acompanyades d’una bona dosi d’esverament.

Continua la lectura de Més estat, menys autonomies? Doncs ens veiem l’1-O

Per què sóc sobiranista? Artur Mas

Fa només tres anys el panorama polític canvia radicalment. Una part significativa del poble català, i alguns partits, giren full de la via autonomista per endinsar-se en un terreny desconegut, el de construir un Estat per Catalunya que ens equipari a la majoria de nacions. Allò que havíem sigut fins al 1714, un Estat, necessitem tornar-ho a ser, posat al dia.

S’atribueix aquest canvi de paradigma a la decisió del Tribunal Constitucional de buidar parts essencials de l’Estatut aprovat en referèndum el 2006. Tanmateix, la sentència del TC dibuixava una realitat molt més descarnada. La po­dríem resumir així: Catalunya té projecte per a Espanya, però Espanya no en té per a Catalunya.

De les vuit dècades que transcorren entre la caiguda de la monarquia el 1931, fins a la sentència del Tribunal Constitucional que desnaturalitza l’Estatut de Catalunya, el 2010, i fent abstracció dels quaranta anys de dictadura franquista, en les quatre dècades restants els partits de vocació catalanista van fer una aposta per aconseguir una autonomia política que permetés desenvolupar un projecte propi de país, dins de l’Estat espanyol. Una mica més enrere, trobem una articulació d’aquesta voluntat d’autogovern en la Mancomunitat, el 1914. En aquests gairebé cent anys, es promouen des de Catalunya quatre Estatuts d’Autonomia, dels quals veuen la llum els de 1932, 1979 i 2006. Tots els partits catalanistes segueixen aquest camí: conservadors, monàrquics, republicans, d’esquerres, o de centre ampli. I tots ells s’impliquen en la governabilitat d’Espanya. Alguns des dels governs, altres ajudant des de fora.

Primera conclusió, doncs: en la praxi política dels partits catalanistes de base plural han pro­mogut l’autogovern de Catalunya, sense renun­ciar a col·laborar a fons en un projecte més general d’abast espanyol. Difícilment trobarem un repte important de la història democràtica d’Espanya en el qual el catalanisme polític no s’hagi compromès.

La majoria dels catalans ens hauríem sentit còmodes en un Espanya plurina­cional i pluricultural, que es reconegués com el que és: un territori de nacions, de cultures i de llengües, amb forts lligams comuns i afectes compartits, però alhora amb personalitats netament diferen­ciades.

Insisteixo en el que em sembla essen­cial, a tall de segona conclusió: l’Estat espanyol no té projecte atractiu per a una part molt nombrosa de la ciutadania catalana. Consti que no estic parlant d’un govern o d’un altre. L’Estat, com a estructura administrativa, política, econòmica, comunicativa i de poder, no coneix Catalunya, ni la comprèn, ni la respecta, ni l’estima. Admeto que aquest judici pot semblar molt sever, fins i tot exagerat, però respon a la pròpia experiència i a l’observació dels fets del darrer segle. Consti també que aquesta valoració no exclou els errors sovint comesos des de Catalunya, que hi són.

Tot plegat em permet arribar a una tercera conclusió; si el catalanisme de base plural, malgrat la seva intensa implicació, no té prou força o prou habilitat per transformar Espanya en un Estat plurinacional, i l’Estat espanyol no té projecte per Catalunya que no passi per l’assimilació, la dilució o la residualització, el procés sobiranista apareix com l’única esperança perquè la societat catalana tingui un país a l’alçada del seu talent, dels seus anhels i de les seves energies. Cadascú de nosaltres pot imaginar el país que voldria i que contribuiria a fer. Jo ho tinc clar: vull una Catalunya com Àustria, Dinamarca o Holanda, que sàpiga combinar el sentit col·lectiu i el rigor d’aquests països amb la creativitat i l’originalitat mediterrànies. Imagino un país que sàpiga barrejar amb saviesa els valors que emanen del Rin i del Danubi amb aquells que representen l’ànima mediterrània. Vull un país del que més d’hora que tard es pugui dir: “Si vols viure el somni europeu, vés a Catalunya”.

Per arribar-hi només hi ha dos camins: el primer és que l’Estat espanyol faci un reset total respecte a Catalunya i li ofe­reixi les eines per desenvolupar a fons la seva personalitat i potencialitats. El segon és que el projecte sobiranista arribi a bon port i assoleixi la constitució d’un Estat propi, que molts volem incardinat en el projecte europeu, i tant de bo en una Europa federal de nacions lliures i amb sobiranies compartides. Dels dos camins, jo he triat el segon, com molta altra gent. No crec que el primer sigui possible, però sobretot sé que no depèn de nosaltres.

Tanmateix, la solidesa del projecte sobiranista també està a prova. En els propers mesos en comprovarem el grau. N’hi caldrà molta, perquè l’objectiu d’assolir un Estat és gegantí.

És un projecte jove, que va eclosionar i créixer només fa tres anys. Les arrels hi eren d’abans, de fet des de sempre, perquè en tot moment hi va haver persones i entitats que hi van creure. Tanmateix, la massa crítica, la força d’arrossegament, la velocitat de creuer s’assoleixen amb les grans mobilitzacions ciutadanes de les darreres quatre Diades i amb la im­plicació de la majoria d’institucions del nostre país, amb la Generalitat al cap­davant.

artur-mas

Fins ara, s’han esquivat els esculls que hem trobat en la nostra singladura. Estic convençut que seguirà essent així. S’ha repetit que el projecte sobiranista ha estat a punt d’embarrancar més d’una vegada. El cert, però, és que a cada risc de col·lisió es va poder maniobrar per seguir navegant mantenint el rumb. Recordo molt bé els moments de major risc: desembre del 2013, quan partits molt diferents varen pactar al Palau de la Generalitat una pregunta que per primera vegada permetria pronunciar-se sobre si Catalunya havia d’esdevenir un Estat independent; 9 de novembre del 2014, just 25 anys després de la caiguda del mur de Berlín, quan contra pronòstic es van posar les urnes per fer una demostració de força i de voluntat democràtica, amb més de dos milions tres-cents mil catalans anant a participar i amb un Estat espanyol desconcertat, superat per un corrent de base democràtica i popular, un gran acte d’afirmació i de fe en Catalunya, i amb un Estat i un govern central maldestres i amb l’orgull ferit, que van respondre a un desafiament polític i democràtic amb querelles criminals; estiu del 2015, quan per primer cop es configura una candidatura d’unitat sobiranista que transforma unes eleccions al Parlament en un plebiscit sobre la independència de Catalunya; i gener del 2016, com a últim gran escull, quan després de tres mesos de negociacions es troba la manera de configurar un nou Govern, amb el president Puigdemont al capdavant, i amb el mandat de complir el designi del poble català formulat a les urnes en el plebiscit del 27 de setembre de l’any passat.

La seqüència dels fets és ben clara: a cada problema, una solució.

Deia que el projecte sobiranista i la seva solidesa seguiran a prova. A prova dels atacs de fora, i de les febleses de dins. Sobre això escriuré una propera reflexió. Tanmateix, avanço alguns criteris que a parer meu no hauríem de defugir: al sobiranisme li caldran majories més àmplies, més astúcia que força, més rigor que gesticulació, una bona administració dels temps i de les oportunitats, i millor unitat d’acció. Sense baixar ni un sol graó en la radicalitat democràtica, l’esperit pacífic i la voluntat de diàleg i de pacte.

Per què vull un estat? La por, Pere Soler

Parlem de la por obertament i amb sentit invers de com ho fan el Unionistes. Penseu amb quin esperit de revenja i demostració de poder ens ofegarien, matxacarien si no guanya el SI, però no sols els independents, també els votants del NOtots ho pagaríem igual.  Per això sol, paga la pena votar per un país nou, començar de zero amb il.lusió de fer-lo més just, pròsper, amb millor educació, sanitat, tecnologia…

Una altra por: les pensions. Les pensions les ha de pagar el país on s’ha cotitzat, per tant ha de seguir pagant-les Espanya com els espanyols que varen treballar a Alemanya, França, etc. cobren d’aquests països. Suposem que seguiu tenint por, doncs no us feu catalans, seguiu sent espanyols,, però haureu votat Si pels vostres fills i néts i seguireu rebent les pensions d’Espanya com a espanyols i, a més, seguireu vivint aquí, que per això vàreu venir.

Què passa si de moment hem de sortir d’Europa? Res. Suïssa no hi és, Dinamarca tampoc, Anglaterra vol sortir-ne. I què passa amb l’euro? El mateix. també hi ha avantatges per treballar amb moneda pròpia. Però això si voleu us ho explico un altre dia.

FORA PORS I VOTAR SI PER LA INDEPENDÈNCIA.