Ernest Benach i la política 2.0

El president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, va pronunciar dilluns una xerrada a Olot convidat per Estelada 2014. El títol de la xerrada, #República 2.0, convidava a parlar de com aconseguir els objectius republicans a partir de la utilització de les eines 2.0, és a dir, de les xarxes socials. Per a Benach, els principis del republicanisme són bàsicament dos: la llibertat i la virtut cívica. A partir d’aquests principis, les eines 2.0 conviden la ciutadania a implicar-se en la vida política del país, a partir de les xarxes socials vinculades a internet i de la pròpia evolució del republicanisme a partir de l’evolució de les eines TIC. Després d’un repàs històric de com líders polítics havien utilitzat els mitjans de comunicació per fer difusió del pensament polític, amb una referència a l’olotí Antoni Dot, polític i director de diaris, el president Benach va passar a esgrimir les raons per les quals les eines 2.0 han de col.laborar a crear una xarxa activa de ciutadans informats i participatius, i va citar com a exemple la convocatòries de les consultes populars sobre la independència, en què part del seu èxit es trobava en les xarxes socials. “L’energia de la societat civil compta amb una nova eina”, va afirmar, per afegir després: “les TIC transformaran en el futur més immediat el parlamentarisme i la democràcia participativa”. Ara bé, cal tenir presents, segons ell, cinc idees de prevenció: la visió estratègica que ens porta a la immediatesa d’aquest context, quan cal pensar a mig i llarg termini; la intel.ligència davant la desqualificació i l’insult, massa habitual a la xarxa; entendre les regles de les xarxes socials; el rigor i el grau d’exigència que cal imposar-nos; i teixir un projecte comú, sense divisions com fins ara, a partir d’establir vincles, espais de trobada, transversalitat cap a un objectiu comú.
Després de la seva xerrada, inspirada en el coneixement que el president Benach té personalment de les xarxes socials i en el seu llibre #Poltica 2.0, es va produir un torn de paraules i preguntes, en què els assistents, prop de la vuitantena, va expressar els temors cap a la veritable capacitat de participació de la ciutadania en un futur, quan de moment només és un accés a la informació. En aquest sentit, el president Benach va destacar que aquesta és l’assignatura pendent, ja que cal un canvi de mentalitat per passar de només la informació directa a la interacció entre partits i ciutadans. “Sóc a la xarxa perquè vull, sóc lliure de ser-hi, però no vull deixar que marquin el meu debat”, va acabar sentenciant.
L’acte, que va comptar també amb les paraules de benvinguda del president del Consell Comarcal de la Garrotxa, Joan Espona, es va acabar amb l’agraïment al president Benach per haver acceptat el convit d’Estelada 2014.

Anuncis

Xerrada d’Isabel Pallarès, de la Intersindical

Isabel Pallarès (Intersindical) defensa els sindicats nacionals.

La secretària general de la Intersindical CSC, Isabel Pallarès, va defensar dissabte els sindicats nacionals en la xerrada que Estelada 2014 organitza cada mes. Pallarès considera que el nacionalisme català i la competència dels sindicats estatats han impedit fins ara que els sindicats nacionals catalans segueixin el camí dels bascos i gallecs i, per tant, esdevinguin claus en les negociacions dels marcs laborals dels treballadors de Catalunya. Per això, demanar aconseguir entre tots un marc institucional que permeti tenir prou capacitat legislativa i de gestió, i un marc de referències o indicadors propis per copsar la nostra economia. Demana, doncs, incorporar el procés independentista en l’estratègia de configuració de l’espai sociolaboral i atreure una àmplia majoria de la classe treballadora cap aquest nou model. Per fer-ho, cal acabar amb el que ella anomena “teatre del maquillatge”, és a dir, acceptar que fem grans proclames d’independència aquí però treballem amb partits estatals allà. Per això, la Intersindical col.labora i participa activament de l’actual procés de consultes populars i seguirà participant del procés que ha de conduir Catalunya i els Països Catalans un estat propi i independent dins la Unió Europea.
L’acte va ser l’últim de l’any de la plataforma independentista Estelada 2014 i va servir també per presentar les xerrades del proper trimestre, que comptaran amb la presència gairebé assegurada de Vicenç Villatoro, Aureli Argemí i Ferran Requejo. A més, es va animar els assistents a participar de les consultes populars que es varen celebrar l’endemà a 15 municipis garrotxins i de les properes consultes organitzades per Garrotxa Decideix, especialment la d’Olot.

Un moment de la xerrada d'Isabel Pallarès

Vicenç Villatoro explica la Catalunya de després de l’Estatut.

Un moment de la xerrada de Vicenç Villatoro a Olot
El periodista i escriptor Vicenç Villatoro va explicar a Olot la seva visió sobre la Catalunya de després de l’Estatut. En una xerrada organitzada per Estelada 2014, Villatoro va explicar, a partir d’un discurs historicista, la situació política de Catalunya després de l’aprovació de l’Estatut i del seu pas pel Tribunal Constitucional. Sense voler pronunciar-se en aquest sentit, va descriure com la situació actual podria remontar-se perfectament al 1714, moment de confrontació entre dues concepcions de l’estat, la borbònica, d’estructura piramidal amb el rei al capdamunt com a únic poder, i l’austracista, d’estructura en xarxa, amb rei, però amb el poder repartir entre diverses administracions i, per tant, amb el seu reconeixement. Més a prop, el 1898, Espanya perd les seves colònies americanes i entra en una crisi profunda que la condueix a reforçar el seu sentiment de pertinença a una única nació. Enmig, un període de gran transformació econòmica, social i cultural de Catalunya, amb la revolució industrial, la Renaixença i el catalanisme, mentre la classe política i intel.lectual catalana reclama la recuperació del poder polític en una Espanya centralista. Villatoro va posar com a exemple d’aquest situació l’Oda a Espanya de Joan Maragall, poema amb el qual el poeta li reclama a Espanya que accepti la diferència de Catalunya i canviï de model econòmic o bé que ens n’acomiadem, amb el seu conegut “Adéu Espanya!”.
A partir d’aquí, i situant-se ja al segle XX, Villatoro va argumentar que les situacions s’han polaritzat; si, per una banda, el model borbònic s’ha acceptuat, amb les postures dels partits espanyols, sobretot del PP, però amb un PSOE que s’hi acosta, per l’altra, les postures separatistes, independentistes, també han augmentat els últims anys, mentre les propostes més centralistes, d’encaix amb Espanya, federalistes, d’estat de les autonomies, després de més de trenta anys d’estar-ho provant. Per tant, per a Villatoro, el futur està per decidir, però ara cal tenir en compte, i molt, la postura de la separació: “La novetat dels últims anys no és només l’ascens de l’independentisme, sinó el descens dels qui creuen que és possible una tercera via”.
Durant l’acte, el secretari de l’entitat, Raül Massanella, va recordar que Estelada 2014 forma part de Garrotxa Decideix i va demanar als assistents de participar-hi i col.laborar-hi. El proper acte d’Estelada 2014 serà el 13 de febrer, amb Aureli Argemí, secretari general del CIEMEN.

Sobre la manifestació

L’estiu s’acaba amb la patata calenta de si cal manifestar-nos abans o després que el Tribunal Constitucional es manifesta sobre la constitucionalitat de l’Estatut. Les diferents forces polítiques catalanes han anat prenent posicions, algunes contradient-se a si mateixes, d’altres deixant clarament que una cosa serà la postura del govern o del partit, i una altra de ben diferent la personal. Com sempre, doncs, la indefinició de la classe política catalana permet als partits espanyolistes deixar-nos com el que som, una colla d’indecisos que bordem però no mosseguem.

I és que ja va per massa vegades que al crit de manifestem-nos s’alcen veus de tota mena, sense que ningú aclareixi l’objectiu de la manifestació. Si ha de ser per pressionar el govern espanyol i el TC abans de la sentència, cal fer la manifestació ben aviat, i un bon dia seria l’11 de Setembre, quan entitats i partits polítics ocupen el carrer per omplir pancartes i manifestos; enguany, un de ben lògic seria demanar que conservin l’Estatut tal i com el va aprovar el poble de Catalunya en referèndum. Però, tal i com ja han dit alguns, avançar-se als fets no justifica l’esforç de l’organització, perquè potser no ens tocaran tant l’Estatut i, en canvi, seria interpretat com una mesura de pressió cap als membres del TC, als quals se’ls titlla de “neutrals”.

En canvi, si l’objectiu és respondre a la retallada del TC, caldrà fer-la a posteriori, quan ja sapiguem què ens toquen i què ens deixen. Aleshores, el problema serà saber quan és massa i quan és poc. De nou, n’hi haurà que es desmarcaran i decidiran que la ribotada és acceptable, mentre d’altres aixecaran el crit al cel i ho consideraran un abús.

Sigui com sigui, sempre hi sortirem perdent, perquè, de fet, aquest no és l’Estatut que volia el Parlament de Catalunya. Se’n recorden, d’aquell Estatut aprovat gairebé per unanimitat pel nostre Govern, i que l’endemà el PSC ja s’afanyava a dir que hi pensava recórrer? Doncs és aquell l’Estatut que volem els catalans, ni el que es va aprovar al Parlament espanyol ni el que ens tornarà retallat i escapçat el TC. Per això, subscric les paraules de Salvador Cardús que reclama que la marxa ha “d’esdevenir un acte d’afirmació nacional dirigit principalment cap als mateixos catalans. Sobretot, -afegeix- cap als que no hi hauran vingut”. Res més clar: sigui quan sigui la manifestació, els catalans hem de sortir al carrer per demanar que sigui superat d’una vegada per totes aquest actual model polític que permet contínuament l’intrusisme d’un govern que no té cap altra voluntat política, econòmica, social i cultural que anorrear-nos definitivament. Aquesta és l’única raó per la qual hem de manifestar-nos: per deixar clar que la nostra dignitat nacional no està subjecte a la decisió d’un tribunal que ni ens representa ni ens assegura justícia. Per això, ens cal fer un pas endavant per superar l’actual situació de dependència de la nostra política a la política espanyola. Només d’aquesta manera avançarem i més d’un haurà de preguntar-se l’endemà si pot continuar per la mateix camí o cal obrir nous camins que portin a un augment del vot nacionalment compromès.

Imatge manifestació de Barcelona
Imatge manifestació de Barcelona

EL CATALÀ, LLENGUA PRÒPIA I ÚNICA

Aquests dies estem en ple debat sobre el Manifiesto por la lengua común, és a dir, per la llengua castellana, en què polítics, intel.lectuals i mitjans de comunicació s’han anat posicionant en una o altra banda. Des dels que hi han aparegut vinculats com Luz Casal o Montserrat Caballé, que ho han hagut de desmentir, fins aquells que s’hi declaren plenament d’acord, com són, és clar, des del Mundo, la COPE, Tele 5 o la SER.

No és la primera vegada que la polèmica lingüística surt a la palestra; cada temporada, i des d’alguns mitjans de comunicació espanyols, apareixen temes que animen l’anticatalanisme a l’estat espanyol. Una vegada més, les tergiversacions d’aquests mitjans (recordem el reportatge de Telemadrid) actuen com a resort per despertar les ànimes dels que no ens volen diferents, però ens continuen volent per mantenir les economies de les comunitats autònomes dites més “pobres”.

Enmig de tot plegat, el PP ha celebrat els seus congressos espanyols i català i no ha manifestat res sobre el tema. Ni a favor ni en contra. Segurament la posició de centralitat que Rajoy ha imposat al partit, més el fet de fer-ne fora personatges tan indesitjables com Acebes i Zaplana, més l’interès a acostar posicions amb la dreta nacionalista (CiU i PNB), fan que el debat sobre la llengua no formi part, de moment, de l’agenda Popular. Preocupa més la situació econòmica i, per tant, les balances fiscals i la negociació sobre el sistema de finançament.

De tota manera, que el PP no en parli no vol pas dir que no hi estigui d’acord, tot el contrari. Recordem que l’expresident de PP de Catalunya ha declarat més d’una vegada que la Generalitat incompleix la llei amb la immersió lingüística, un sistema, per altra banda, avalat per la comunitat internacional com un dels millors per afavorir la integració de les persones nouvingudes al nostre país.

Les actituds que aquests dies s’han manifestat a favor d’una llengua castellana superior a la resta de llengües de l’Estat utilitzant l’argument ideològic de la superioritat demogràfica, recorda l’asedi i anihilació que els serbis infringiren a les altres nacions que formaven part de la desapareguda Iugoslàvia. L’actitud dels espanyolistes és cada vegada més violenta i agressiva, ja que han passat dels insults a les amenaces o els incidents, tal i com es va poder veure durant l’Eurocopa. I tot plegat amb el silenci còmplice dels mitjans de comunicació. I de la pròpia Unió Europea, la qual diu en un dels seus eslògans, Units per la diversitat; deu tractar-se de la diversitat estatal, ja que sovint mostren desinterès i fins i tot rebuig cap a cultures i llengües que no consideren seves. El que està clar és que la cultura, la identitat i la llengua dels pobles i de les nacions sense estat només les defensaran les pròpies institucions i els ciutadans autòctons. Així, un cop més, ja veiem que si no som nosaltres mateixos qui defensem i usem el català, la nostra llengua tindrà un futur incert.
(15/07/2008)