Per què sóc sobiranista? Artur Mas

Fa només tres anys el panorama polític canvia radicalment. Una part significativa del poble català, i alguns partits, giren full de la via autonomista per endinsar-se en un terreny desconegut, el de construir un Estat per Catalunya que ens equipari a la majoria de nacions. Allò que havíem sigut fins al 1714, un Estat, necessitem tornar-ho a ser, posat al dia.

S’atribueix aquest canvi de paradigma a la decisió del Tribunal Constitucional de buidar parts essencials de l’Estatut aprovat en referèndum el 2006. Tanmateix, la sentència del TC dibuixava una realitat molt més descarnada. La po­dríem resumir així: Catalunya té projecte per a Espanya, però Espanya no en té per a Catalunya.

De les vuit dècades que transcorren entre la caiguda de la monarquia el 1931, fins a la sentència del Tribunal Constitucional que desnaturalitza l’Estatut de Catalunya, el 2010, i fent abstracció dels quaranta anys de dictadura franquista, en les quatre dècades restants els partits de vocació catalanista van fer una aposta per aconseguir una autonomia política que permetés desenvolupar un projecte propi de país, dins de l’Estat espanyol. Una mica més enrere, trobem una articulació d’aquesta voluntat d’autogovern en la Mancomunitat, el 1914. En aquests gairebé cent anys, es promouen des de Catalunya quatre Estatuts d’Autonomia, dels quals veuen la llum els de 1932, 1979 i 2006. Tots els partits catalanistes segueixen aquest camí: conservadors, monàrquics, republicans, d’esquerres, o de centre ampli. I tots ells s’impliquen en la governabilitat d’Espanya. Alguns des dels governs, altres ajudant des de fora.

Primera conclusió, doncs: en la praxi política dels partits catalanistes de base plural han pro­mogut l’autogovern de Catalunya, sense renun­ciar a col·laborar a fons en un projecte més general d’abast espanyol. Difícilment trobarem un repte important de la història democràtica d’Espanya en el qual el catalanisme polític no s’hagi compromès.

La majoria dels catalans ens hauríem sentit còmodes en un Espanya plurina­cional i pluricultural, que es reconegués com el que és: un territori de nacions, de cultures i de llengües, amb forts lligams comuns i afectes compartits, però alhora amb personalitats netament diferen­ciades.

Insisteixo en el que em sembla essen­cial, a tall de segona conclusió: l’Estat espanyol no té projecte atractiu per a una part molt nombrosa de la ciutadania catalana. Consti que no estic parlant d’un govern o d’un altre. L’Estat, com a estructura administrativa, política, econòmica, comunicativa i de poder, no coneix Catalunya, ni la comprèn, ni la respecta, ni l’estima. Admeto que aquest judici pot semblar molt sever, fins i tot exagerat, però respon a la pròpia experiència i a l’observació dels fets del darrer segle. Consti també que aquesta valoració no exclou els errors sovint comesos des de Catalunya, que hi són.

Tot plegat em permet arribar a una tercera conclusió; si el catalanisme de base plural, malgrat la seva intensa implicació, no té prou força o prou habilitat per transformar Espanya en un Estat plurinacional, i l’Estat espanyol no té projecte per Catalunya que no passi per l’assimilació, la dilució o la residualització, el procés sobiranista apareix com l’única esperança perquè la societat catalana tingui un país a l’alçada del seu talent, dels seus anhels i de les seves energies. Cadascú de nosaltres pot imaginar el país que voldria i que contribuiria a fer. Jo ho tinc clar: vull una Catalunya com Àustria, Dinamarca o Holanda, que sàpiga combinar el sentit col·lectiu i el rigor d’aquests països amb la creativitat i l’originalitat mediterrànies. Imagino un país que sàpiga barrejar amb saviesa els valors que emanen del Rin i del Danubi amb aquells que representen l’ànima mediterrània. Vull un país del que més d’hora que tard es pugui dir: “Si vols viure el somni europeu, vés a Catalunya”.

Per arribar-hi només hi ha dos camins: el primer és que l’Estat espanyol faci un reset total respecte a Catalunya i li ofe­reixi les eines per desenvolupar a fons la seva personalitat i potencialitats. El segon és que el projecte sobiranista arribi a bon port i assoleixi la constitució d’un Estat propi, que molts volem incardinat en el projecte europeu, i tant de bo en una Europa federal de nacions lliures i amb sobiranies compartides. Dels dos camins, jo he triat el segon, com molta altra gent. No crec que el primer sigui possible, però sobretot sé que no depèn de nosaltres.

Tanmateix, la solidesa del projecte sobiranista també està a prova. En els propers mesos en comprovarem el grau. N’hi caldrà molta, perquè l’objectiu d’assolir un Estat és gegantí.

És un projecte jove, que va eclosionar i créixer només fa tres anys. Les arrels hi eren d’abans, de fet des de sempre, perquè en tot moment hi va haver persones i entitats que hi van creure. Tanmateix, la massa crítica, la força d’arrossegament, la velocitat de creuer s’assoleixen amb les grans mobilitzacions ciutadanes de les darreres quatre Diades i amb la im­plicació de la majoria d’institucions del nostre país, amb la Generalitat al cap­davant.

artur-mas

Fins ara, s’han esquivat els esculls que hem trobat en la nostra singladura. Estic convençut que seguirà essent així. S’ha repetit que el projecte sobiranista ha estat a punt d’embarrancar més d’una vegada. El cert, però, és que a cada risc de col·lisió es va poder maniobrar per seguir navegant mantenint el rumb. Recordo molt bé els moments de major risc: desembre del 2013, quan partits molt diferents varen pactar al Palau de la Generalitat una pregunta que per primera vegada permetria pronunciar-se sobre si Catalunya havia d’esdevenir un Estat independent; 9 de novembre del 2014, just 25 anys després de la caiguda del mur de Berlín, quan contra pronòstic es van posar les urnes per fer una demostració de força i de voluntat democràtica, amb més de dos milions tres-cents mil catalans anant a participar i amb un Estat espanyol desconcertat, superat per un corrent de base democràtica i popular, un gran acte d’afirmació i de fe en Catalunya, i amb un Estat i un govern central maldestres i amb l’orgull ferit, que van respondre a un desafiament polític i democràtic amb querelles criminals; estiu del 2015, quan per primer cop es configura una candidatura d’unitat sobiranista que transforma unes eleccions al Parlament en un plebiscit sobre la independència de Catalunya; i gener del 2016, com a últim gran escull, quan després de tres mesos de negociacions es troba la manera de configurar un nou Govern, amb el president Puigdemont al capdavant, i amb el mandat de complir el designi del poble català formulat a les urnes en el plebiscit del 27 de setembre de l’any passat.

La seqüència dels fets és ben clara: a cada problema, una solució.

Deia que el projecte sobiranista i la seva solidesa seguiran a prova. A prova dels atacs de fora, i de les febleses de dins. Sobre això escriuré una propera reflexió. Tanmateix, avanço alguns criteris que a parer meu no hauríem de defugir: al sobiranisme li caldran majories més àmplies, més astúcia que força, més rigor que gesticulació, una bona administració dels temps i de les oportunitats, i millor unitat d’acció. Sense baixar ni un sol graó en la radicalitat democràtica, l’esperit pacífic i la voluntat de diàleg i de pacte.

Anuncis

Per què vull un estat? La por, Pere Soler

Parlem de la por obertament i amb sentit invers de com ho fan el Unionistes. Penseu amb quin esperit de revenja i demostració de poder ens ofegarien, matxacarien si no guanya el SI, però no sols els independents, també els votants del NOtots ho pagaríem igual.  Per això sol, paga la pena votar per un país nou, començar de zero amb il.lusió de fer-lo més just, pròsper, amb millor educació, sanitat, tecnologia…

Una altra por: les pensions. Les pensions les ha de pagar el país on s’ha cotitzat, per tant ha de seguir pagant-les Espanya com els espanyols que varen treballar a Alemanya, França, etc. cobren d’aquests països. Suposem que seguiu tenint por, doncs no us feu catalans, seguiu sent espanyols,, però haureu votat Si pels vostres fills i néts i seguireu rebent les pensions d’Espanya com a espanyols i, a més, seguireu vivint aquí, que per això vàreu venir.

Què passa si de moment hem de sortir d’Europa? Res. Suïssa no hi és, Dinamarca tampoc, Anglaterra vol sortir-ne. I què passa amb l’euro? El mateix. també hi ha avantatges per treballar amb moneda pròpia. Però això si voleu us ho explico un altre dia.

FORA PORS I VOTAR SI PER LA INDEPENDÈNCIA.

Per què vull un Estat? La independència i la construcció d’Espanya, Albert Brosa

imagesLa independència de Catalunya no es viu, només, com un sentiment. Hi ha diversos factors que han contribuït d’una manera evident a alimentar l’independentisme.

La crisi econòmica ha sacsejat l’economia global però, sobretot, la microeconomia. Les butxaques de les famílies generalment s’han buidat, ja sigui perquè han perdut poder adquisitiu o perquè s’han trobat sense feina.

Aquesta crisi en tota regla que s’eternitza i s’acarnissa, sumat a un sentiment històric de patriotisme de molts catalans que sempre han vist la independència com l’única sortida per a la viabilitat de Catalunya, han provocat una onada de sobiranisme com mai fins ara no s’havia vist.

I aquest doble sentiment, l’econòmic i el sentimental, s’ha engreixat substancialment gràcies, o per culpa, d’una lectura errònia des de Madrid. Mentre aquí el malestar per tot aquest entorn creixia,a 600 quilòmetres miraven cap a una altra banda.

En aquest extrem cal sumar-hi altres circumstàncies no menys importants com la retallada de l’Estatut de Catalunya, l’evident recentralització de Madrid, l’agressió a la llengua catalana i a les llibertats dels catalans… la llista de greuges col·lectius podria ser molt llarga.

Els que estem a favor del ‘Sí’ aquests dies procurem explicar arguments que evidencien la necessitat d’una Catalunya independent, a partir d’evidències. Arguments palpables i demostrables, amb xifres i fets.

Quan em pregunten ‘per què?’ opto per posar un exemple molt clarificador, i que té una relació directa amb la Unió Europea.

L’Europa dels 28 s’ha construït al llarg de diverses dècades basant-se en la solidaritat entre estats com a concepte fonamental. La contribució econòmica dels països més rics ha possibilitat als nous socis disposar de més recursos per adaptar les seves estructures d’estat, per millorar l’economia i finalment el benestar dels ciutadans.

Espanya va signar la seva adhesió a la Comunitat Econòmica Europea el 1985 convertint-se en membre de ple dret i, fins l’any passat, ha rebut més diners que no pas ha contribuït als fons europeus. Des del 2014, l’Estat espanyol és contribuent net. Significa que Espanya aporta més diners dels que rep.

A canvi d’aquesta aportació anual de diners, els governs espanyols han aplicat canvis importants per regular l’economia, alhora que justificar amb què s’han gastat les transferències rebudes –val a dir que, sovint, injustificables.

La conclusió és molt simple: la Unió Europea ajuda però no és etern.

A Espanya, el desenvolupament econòmic de les comunitats autònomes ha seguit una patró semblant. Les regions més riques, com Catalunya, Madrid o el País València, han contribuït més que no pas han rebut en benefici de les més pobres, com Andalusia o Extremadura.

Ara bé, a diferència de la Unió Europea, aquesta situació s’ha eternitzat durant més de 35 anys. Des que es van constituir les comunitats autònomes, el 1979, la contribució catalana a les arques de l’Estat espanyol sempre ha anat a més i Catalunya, en canvi, ha rebut menys diners dels què ha aportat.

El problema s’ha agreujat amb la crisi econòmica. La nostra comunitat autònoma ha seguit contribuint amb la mateixa intensitat, fins i tot més, en un moment de vaques seques i de necessitat de liquiditat per fer front a les despeses corrents.

A on és el greuge? Algunes de les 17 comunitats espanyoles que han estat receptores de diners durant tot el període democràtic no han desenvolupat la seva economia com era d’esperar per anivellar-se a la resta i poder ser contribuents nets.

Aquesta situació s’ha fet insostenible i cap dels principals partits espanyols ha fet cas de les denúncies constants dels governs catalans. Tampoc tenen cap intenció de treballar en un nou finançament autonòmic ni canviar les regles del joc.

Per tant, que a ningú no li estranyi que cada cop hi hagi més catalans i catalanes que, emprenyats per aquest greuge, es resisteixin a seguir per aquest camí. Perquè, en realitat, aquest no és el camí del treball en comú en favor de tots sinó només del d’uns quants.

Catalunya té unes necessitats bàsiques que no estan cobertes i, en canvi, seguim aportant milions i milions d’euros a l’Estat espanyol perquè prioritzi polítiques sovint molt qüestionades, també per Europa.

Perquè vull ser lliure, per Isabel-Clara Simó

imgresAls meus amics que dubten sobre la independència -abans eren moltíssims, ara quasi no en queden, fora de les formacions colonials- sempre el faig la mateixa pregunta: “S’està bé dins d’Espanya?”. Alguns m’han contestat que sí, d’altres deien si has perdut una guerra, t’has de rendir a l’evidència. I la majoria, que érem massa pocs i massa dividits.

La llista de disfuncions d’estar dins d’Espanya és llarga i s’ha divulgat a la xarxa. Però els fets nus són: que no tenim control sobre els nostres propis impostos; que no tenim cap dret a decidir sobre l’energia; que les xarxes de carreteres i de ferrocarrils no són a les nostres mans; que una política d’immigració pròpia no la podem tenir; que si el Parlament dicta una llei, pot ser anul·lada a l’acte pel Tribunal Constitucional; que els Tribunals de Justícia són sota la tutela dels tribunals espanyols; que no podem decidir sobre política universitària; que, malgrat que en tenim les competències, l’Estat s’ha apropiat de l’escola; que la nostra policia és menystinguda per les forces de l’ordre estatals; que l’Estat s’ofèn si tenim representació en diversos països.

El que volem, doncs, és la llibertat. Perquè a dins d’Espanya no s’està gens bé. Perquè tenim personalitat jurídica i som iguals a les altres comunitats del món, Volem ser uns bons veïns d’Espanya. I sabem que a Catalunya no hi sobra ningú: ni tan sols els colonitzats.

Per què vull un estat? Jaume López

Jaume LópezLa crisi política i el procés independentista han donat lloc, en els darrers temps, a diverses iniciatives que tenen en comú la voluntat de repensar el país i les seves institucions i, fins i tot, redactar una Constitució. Algunes són experiències de deliberació col·lectiva (com, per exemple, Procés Constituent o El País que Volem), d’altres són el fruit de la reflexió de petits grups (com la iniciativa Constitucio.cat o la que encapçala el jutge Vidal).

Aquesta energia creadora ja ha arribat al Parlament. El 13 de novembre passat es va aprovar la moció 157/X, sobre el 9-N i l’obertura d’un procés constituent, que insta el Govern a encarregar a un grup de treball “designat de manera conjunta pel Parlament mateix i per agents polítics i socials representatius de la pluralitat del teixit social, el disseny d’aquest procés participatiu, tenint en compte els treballs del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) i incloent els mecanismes, les condicions, el format i els temps, espais i procediments de debat i decisió populars sobre la redacció d’unes noves bases constituents de la futura República”. Així mateix, tant el president de la Generalitat com els presidents d’ERC, ICV i representants de la CUP han expressat públicament la voluntat d’obrir un procés participatiu orientat a elaborar la futura Constitució, ja sigui per ser aprovada en el proper Parlament o en el següent.

Efectivament, l’elaboració d’una Constitució democràtica al segle XXI requereix un procés diferent del que se seguia al segle passat, ja que avui la ciutadania està més informada i compta amb uns nivells de formació històricament mai vistos. La Constitució ha de ser radicalment democràtica tant en els resultats com en el procés, que cal que sigui participatiu des de l’origen fins al final si es vol legitimar socialment el nou text constitucional i eixamplar la base social favorable a la nova República, incorporant-hi també aquells que, d’entrada, no s’han manifestat a favor de la independència però que es poden sentir interpel·lats per un procés de definició ciutadana d’un nou estat. A Europa tenim exemples recents de processos similars, com a Irlanda i Islàndia o les previsions del llibre blanc a Escòcia.

En tots s’ha seguit un procés que podríem anomenar -seguint la terminologia anglosaxona- de convenció constitucional, que inclou diversos procediments democràtics, en què cadascun aporta virtuts específiques al procés. Sens dubte, als antípodes de la típica comissió parlamentària o de la tradicional assemblea (parlamentària) constituent. Pel que fa a aquesta metodologia d’elaboració de la Constitució catalana (que va més enllà de l’estricta redacció final del text constitucional, no s’ha de confondre!), actualment des de la societat civil s’està treballant per buscar d’unificar les diverses propostes.

A hores d’ara, i sense entrar en el debat que caldrà fer en el si de totes les organitzacions i actors implicats, es pot imaginar a grans trets una convenció constitucional d’acord amb les diverses dimensions democràtiques a cobrir. Podria comptar amb quatre fases que podrien desenvolupar-se al llarg de 18 mesos:

– Una fase vinculada a la democràcia participativa a iniciativa de la ciutadania activa que, de fet, podríem dir que ja ha començat: diversos grups ciutadans es qüestionen com podria ser el nou país a iniciativa pròpia. Aquesta energia ciutadana ha de ser aprofitada en fases posteriors.

– Una fase vinculada a la democràcia participativa amb suport institucional. Un cop institucionalitzada, la convenció ha de comptar amb debats de vocació massiva, oberts al conjunt de la ciutadania i representatius de la diversitat, que acabin de perfilar els anhels de la ciutadania sobre la futura República.

– Una fase vinculada a la democràcia representativa que treballarà a partir de les aportacions de la fase anterior per plasmar-les en un text constitucional. La implicació ciutadana hauria de continuar un cop el debat se situï al Parlament de Catalunya, gràcies a la deliberació conjunta en comissió pública entre representants electes i representants de la diversitat ciutadana escollits per sorteig estratificat, que reflecteixin la realitat social del país. Aquesta comissió hauria de fer encàrrecs específics als experts per tal d’aconseguir un articulat d’alta qualitat tècnica, subjecte a un estricte procediment de transparència i retiment de comptes, que reflecteixi els anhels ciutadans expressats en la fase anterior.

– Una fase vinculada a la democràcia directa: el text constitucional s’ha d’aprovar per referèndum com a garantia que el poder resta en darrer terme en mans de la ciutadania, amb la seva possibilitat final d’exercir l’opció de veto si no li convenç el resultat del procés. Per tal de superar “el tot o res” habitual en aquest mecanisme, i tan criticable, seria convenient introduir la possibilitat que els ciutadans puguin expressar el seu suport, per separat, a les diverses parts que componen aquest text final.

Potser a algú li pot semblar una proposta maximalista. Fins i tot irrealitzable. Es fonamenta, però, en metodologies que ja han demostrat les seves virtuts en contextos de països avançats. Cal, això sí, orientar recursos (debats retransmesos per televisió, ben estructurats, etc.). És a dir, creure-s’ho. No partim de zero. I no podem perdre l’oportunitat d’elaborar una Constitució del segle XXI. A través d’un procés participatiu i inclusiu que doni unes bases democràtiques molt sòlides al nou estat.

Jaume López és professor de ciència política de la UPF i portaveu de Reinicia Catalunya

Per què vull un estat? Ferran Requejo

Ferran RequejoCatalunya no està nacionalment reconeguda i el seu autogovern no està ben protegit davant les invasions del poder central. Portem ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat.

¿És legitima la secessió d’un territori en una democràcia liberal?Aquesta pregunta genèrica rep avui diverses respostes, tant en el pla de la legitimitat liberal-democràtica com en el pla institucional.

Una conclusió del debat acadèmic internacional és que aquestes respostes ja no poden ser les de fa tan sols dues dècades. El debat sobre la legitimitat democràtica ha canviat sobretot a partir de la constatació dels límits conceptuals, normatius i institucionals –interpretació de conceptes i valors- que arrosseguen les concepcions democràtiques clàssiques, especialment en relació al reconeixement i acomodació pràctica dels ciutadans de les nacions minoritàries en democràcies plurinacionals. Una segona conclusió és la importància que juguen els elements contextuals, cosa que incentiva evitar versions simples i abstractes del tipus “la secessió mai no és legítima en un estat de dret” o “la secessió sempre és legítima si es tracta d’un grup nacional”, etc. Una secessió pot ser legítima o més legítima en alguns casos que en altres. Les anàlisis cal fer-les cas per cas.

En el cas de Catalunya crec que es donen raons que justifiquen sobradament la legitimitat de la secessió. Més, fins i tot, que en altres contextos, com el Quebec. Tant en termes de reconeixement com d’acomodació constitucional, el federalisme canadenc mostra un refinament liberal-democràtic molt superior al d’un estat espanyol caracteritzat per un constitucionalisme molt antiquat per una democràcia plurinacional. En aquest estat, Catalunya no està nacionalment reconeguda en l’àmbit simbòlic, competencial i de projecció exterior, el seu autogovern està “foradat” en tots els àmbits i no està ben protegit davant les invasions del poder central –que, a més, no compleix els acords establerts-, està discriminada en termes econòmics, fiscals i de benestar, no pot decidir el seu desenvolupament econòmic i social, està subjecta a centralitzacions unilaterals, no disposa d’eines per la seva projecció europea i internacional, etc.

Els partidaris de “terceres vies” haurien d’assegurar dues coses igual de fonamentals: el contingut precís d’un nou pacte constitucional i els procediments de garantia de que aquest pacte es compliria. El pacte, en primer lloc, hauria d’incloure un reconeixement i un nivell d’autogovern que fos acceptable per una majoria dels ciutadans de Catalunya. Això ja no es pot ja fer sense establir competències importants en l’esfera simbòlica, europea i internacional, sense un blindatge precís de matèries (llengua, educació, medis de comunicació, cultura, benestar, etc), sense capacitat de desenvolupar polítiques econòmiques i socials pròpies, o sense disposar d’un finançament just i estable. En segon lloc, haurien d’establir-se garanties explícites que el poder central i les institucions de l’estat (executiu, parlament i tribunals) complirien els pactes establerts. La lògica dels pactes constitucionals tipus “Estatut”, resulta avui caduca, obsoleta. Catalunya porta ja massa història col·lectiva al darrera com per caure de nou en la inexperiència o en la ingenuïtat. En absència de garanties, un pacte de “tercera via” sempre seria precari. I vista l’experiència anterior, tot apunta que aquestes garanties serien paper mullat en absència del dret de secessió en les regles constitucionals.

En definitiva, a Catalunya la secessió presenta problemes de facticitat pràctica, però no de legitimitat liberal-democràtica. Si es donessin aquelles dues condicions podria haver-hi un lloc per una potencial Commonwealth hispànica –monarquia inclosa. Tanmateix, crec que s’ha d’estar avui molt desinformat per creure que aquesta opció és realista. Vistos els precedents, l’experiència comparada de les democràcies plurinacionals i les dades empíriques del cas espanyol, l’anàlisi racional fa concloure que els ciutadans i les institucions catalanes hauran de procedir en algun moment a una desconnexió del marc constitucional espanyol.

Ferran Requejo és catedràtic de ciència política de la UPF i membre del Consell Assessor per a la Transició Nacional

Per què vull un estat? Albert Riubrugent

És evident que el procés que estem vivint no és fruit només del que ha passat els últims 5 anys. Però també és cert que els esdeveniments succeïts en aquest període han precipitat un canvi en el pensament de molts catalans.

Però per situar-ho en el temps, citaria tres grans col·lectius que han fet possible arribar a on estem: els que des de sempre hem estat independentistes de sentiment; els nascuts a Catalunya que sense ser del primer grup però veient el maltracte que rebem de l’Estat espanyol, pensen que és millor que nosaltres decidim el nostre futur; els nouvinguts que, també veient com hem estat espoliats durant aquests anys de pretesa democràcia, consideren que, tot i tenir lligams fora de Catalunya, desitgen que siguem els propis catalans els que gestionem els nostres recursos i sobretot creem una societat més justa. Sense cap d’aquests grups segur que no haguéssim arribat on som i segur que no aconseguirem la independència.

Però hi ha un altre “col·lectiu” a qui mai no li agrairem prou el que està fent per nosaltres i que en certa manera ha contribuït a engrandir el segon i tercer col·lectiu: l’Estat espanyol i els seus governs. És el nostre millor aliat; a tall d’exemples: retallades constants de les nostres competències, inversions destinades a Catalunya irrisòries, incompliment dels pressupostos, ingerències en competències ja transferides (evidentment a la baixa), atac frontal a la nostra llengua i cultura, manipulació arbitrària de la història, baixíssim perfil democràtic dels governs espanyols, atzagaiades contra la llibertat d’expressió… No és la meva opinió; són fets. Tenim alguna altra sortida que no sigui la Independència?