La Constitució d’un sol poble, Jaume López

Jaume LópezDes del punt de vista de l’oportunitat política potser tingui una gran importància determinar si les properes eleccions seran plebiscitàries o constituents, si el que volem és saber quin és el suport ciutadà a la independència i preparar les estructures d’estat que ens permetin declarar la independència d’aquí a 18 mesos, o si hem de començar a actuar com un estat independent des de l’endemà de les properes eleccions si guanyen els partits pro independència. En versió CiU i ERC, respectivament. Sigui com sigui, estem d’acord que –i per aquest ordre lògic– cal saber si la majoria dels catalans estan a favor de la independència, i si és així, preparar-ho tot per esdevenir un nou estat, el que vol dir preparar les estructures d’estat mínimes necessàries, aprovar una llei de transició que defineixi quin és el marc jurídic mentre no s’aproven les noves lleis que donin seguretat jurídica als ciutadans durant tot el procés, i elaborar la constitució d’un nou estat.

ON SOM PEL QUE FA A AQUEST darrer punt? Tenim, de moment, diverses iniciatives ciutadanes que proposen un text constitucional complet i que esperen millorar-lo a D¡través de la participació via internet (com a mínim, http://www.constitucio.cat i la que han elaborat una desena de jutges que té com a cara visible el jutge Vidal). Tenim, també, iniciatives, no necessàriament vinculades en primer terme amb un horitzó independentista, que fa mesos que estan encaminades a organitzar processos participatius per definir com podria ser un nou país (entre elles, Procés constituent, Parlament ciutadà, El país que volem). Tenim les declaracions del president de la Generalitat i els presidents d’ERC, ICV i representants de la CUP que han afirmat que cal iniciar un procés participatiu orientat a elaborar la futura constitució, i la moció 157/X, sobre el 9-N i l’obertura d’un procés constituent, aprovada el 13 de novembre, que insta el govern a encarregar, “després d’obtenir el mandat democràtic necessari”, “a un grup de treball designat de manera conjunta pel Parlament mateix i per agents polítics i socials representatius de la pluralitat del teixit existent, la redacció del procediment democràtic i participatiu que ha de regir el procés constituent”.

TÉ FORÇA LÒGICA QUE, DAVANT DEL repte –i la gran oportunitat!– d’elaborar una constitució per a un estat del segle XXI, es plantegi en uns termes molt diferents a com es van redactar les constitucions en el passat. Aconseguir un procés obert i inclusiu és la millor garantia que els fonaments del nou estat són sòlids, gaudeixen de la màxima legitimitat i són radicalment democràtics. Una constitució democràtica, en sentit profund, ja no pot ser només una constitució que presenta sobre el paper mecanismes democràtics, sinó, per començar, una constitució que s’ha elaborat tenint en compte les preferències ciutadanes, amb procediments transparents i de retiment de comptes. El resultat també depèn del procés. Només cal veure com es van escriure els articles més antidemocrà- tics de la Constitució espanyola.

CAL DISSENYAR UN PROCÉS QUE POSI en valor i aprofiti tots els esforços ja realitzats fins ara en aquesta direcció. Però que tingui la convocatòria del govern i els recursos públics necessaris per arribar a tothom. Que reculli els anhels socials sobre com hauria de ser aquest nou estat i que quan els traspassi a un text constitucional garanteixi el protagonisme de la ciutadania, que, juntament amb parlamentaris i experts, sigui coresponsable de la redacció del text. No cal ni molts diners, ni molt temps per fer-ho. Si hi ha recursos, per exemple, perquè els espectadors de la televisió pública donin el seu parer sobre quin és el millor cor de cant, per què no n’hi haurien d’haver per recollir, difondre i opinar sobre aspectes de la futura constitució a través d’aquest mateix mitjà? No caldrà inventar res, només seguir bons exemples com els d’Irlanda i Islàndia i pensar com aplicar-los al nostre context.

UN PROCÉS D’ELABORACIÓ constitucional, obert i inclusiu, probablement sigui la millor (la darrera?) oportunitat perquè parts importants de la societat catalana que no són independentistes s’engresquin contribuint en el disseny del país en el qual els agradaria viure. La constitució catalana no pot ser la constitució (només) dels independentistes. Ni dels experts. Ni dels polítics.

Publicat a El Punt Avui, dissabte, 14 de febrer del 2015

Anuncis

Jordi Muñoz: No ens assenyaleu

“-Xicot per què tremoles? Jo no te’m menjaré!

-I doncs per què t’escapes, del lloc on tens marcat?”

Ovidi Montllor, La Fera Ferotge

jmunozNomés perquè defensem la independència com la millor opció de futur, no ens assenyaleu. Tolereu que haguem arribat a aquesta conclusió, alguns fa molts anys, d’altres més recentment. No ens etiqueteu com a fanàtics, ni projecteu en nosaltres una imatge d’intolerància que no es correspon amb la realitat.

Possiblement per a alguns seria més còmode que l’independentisme estigués format per una turba de fanàtics, plens d’odi i moguts per impulsos irracionals. S’ajustaria millor als seus prejudicis i tots ens sentim més còmodes quan el món s’ajusta als nostres prejudcis, perquè ens evita la incomoditat d’haver-los de revisar. La realitat, però, no és aquesta. De personatges infames n’hi ha a totes les cases, i a l’independentisme també. Com a l’espanyolisme o al federalisme. Però el sobiranisme català no està dominat per l’odi, ni per la intolerància. Ni tant sols per l’agror.

És un moviment que ha crescut sobre la voluntat integradora i inclusiva. Quan ha fixat les regles del joc, ja fos a les consultes ciutadanes de 2009-2011 o al 9-N, ha ampliat el cos electoral molt més enllà del que ho fa la legislació espanyola, fins i tot si això anava en contra dels propis interessos. Que ha travat un discurs de respecte i inclusió de la diferència. Que ha reflexionat sobre el paper de les llengües, i especialment del castellà, a Catalunya i ha arribat molt majoritàriament a una conclusió que a molts ens sembla òbvia però que no és tant habitual en aquesta mena de moviments: el castellà forma part del nostre patrimoni col·lectiu i en qualsevol cas ha de tenir un estatus d’oficialitat.

És un moviment que, més enllà de l’adhesió sentimental dels nacionalistes de tota la vida, ha crescut també a redós d’arguments dels que se’n pot discrepar, però que no es limiten a la inflamació emocional de la bandera que oneja. La independència com a oportunitat de canviar les coses. La independència per viure millor. La independència com a via a la República. La independència com a instrument i no com a finalitat.

És més: d’independentismes, a Catalunya, n’hi ha més d’un i més de dos. De vegades bona part d’ells es posen d’acord en algunes coses, però això no esborra les diferències ideològiques i estratègiques entre ells. És la vella història del catalanisme i les seves contradiccions. Alguns, a dins i a fora del sobiranisme, preferirien un moviment compacte i perfectament alineat rere un líder messiànic. Però això, ni ha passat ni passarà. La crítica, el debat encés i les visions contraposades són tan vives en el sobiranisme català com en el sobiranisme francés, per exemple.

No: no teniu al davant un monstre irracional que enverina les relacions socials i trenca la convivència. Si busqueu, segur que trobareu personatges i episodis puntuals. Com en trobaríem entre molts d’altres col·lectius. Però convertir l’anècdota en categoria no és la manera més honesta de debatre. El cert és que la mobilització sobiranista, d’intensitat creixent des de 2010, s’ha fet sense incidents. Repasseu les imatges: no hi veureu masses enfervorides, amb els ulls envermellits i disposades a tot, sinó un moviment de gent plural i diversa, que majoritàriament vol incloure i no excloure, que té dubtes, que elabora i aporta arguments i que els vol confrontar.

Compte: això no vol dir que tot s’haja fet bé. Caldria revisar críticament la presentació que es fa del debat als mitjans públics (als catalans i als espanyols). Caldria qüestionar-se per què el sobiranisme té dificultats per establir diàleg i complicitats amb determinats sectors de la societat catalana. Caldria que el sobiranisme fos més conscient dels propis límits, i de la necessitat de bastir i preservar espais d’acord amb sectors propers. Caldria que fos més explícit i insistent en la idea que el procés constituent que es vol obrir haurà de comptar amb una majoria molt més àmplia que l’actual. I, possiblement, hauria de ser més actiu en distanciar-se i censurar els esclats puntuals d’intolerància o de mala educació.

Tothom té marge de millora per preservar la qualitat del debat públic a Catalunya. Però no ens assenyaleu. Reduir el sobiranisme a una caricatura potser us resulta còmode, però no ajuda al respecte i la convivència que voleu defensar.

Jordi Muñoz és doctor en Ciències Polítiques

Salvador Cardús: L’hora de “tota” la veritat

Salvador CardúsCom que ho tenim a tocar, també és l’hora de dir-nos “tota” la veritat. Per no decebre ningú. Per saber què posem en risc. Perquè ningú no pugui dir que el van enganyar. Perquè no passi que els qui hagin aguantat bé el combat fins a la independència, després no pensin que es van equivocar. Vet aquí, doncs, tres qüestions fonamentals.

1. El camí que han fet els catalans cap a la independència s’inicia per una barreja de dos elements de naturalesa diferent, assumits en proporcions diverses segons la posició i la consciència política de cadascú. D’una banda, hi ha el descobriment del desemparament i maltractament de l’estat espanyol als interessos dels ciutadans de Catalunya. Per dir-ho pel broc gros: molts s’han anat adonant que ser espanyols és un molt mal negoci. Però, de l’altra, hi ha la resposta a la humiliació a què vam ser sotmesos amb l’arrogant resposta espanyola davant el fracàs de la reforma de l’Estatut i que no ha cessat de manifestar-se fins ara mateix. Això darrer va funcionar com a desencadenant de la presa de consciència d’aquell maltractament que ja venia d’antic. La humiliació, però, no va d’interessos, sinó que ofèn la dignitat. S’entén que s’hagi accentuat la consciència del maltractament i els avantatges materials de la independència, però cal saber que també és per on l’estat espanyol ens podria doblegar en el futur. En canvi, l’ofensa a la dignitat nacional és una dimensió que no admet transigència ni pacte. I tot va començar per aquí. La il·lusió que ha acompanyat el procés ha vingut més de la possibilitat de reivindicar la dignitat que no pas de la d’avantatges materials. Obviar aquest fet seria abocar el procés, tard o d’hora, al fracàs.

2. La popularització del procés va arrencar a finals del 2006 i s’ha fonamentat en l’evidència de poder fer un país millor: més just, més pròsper, més lliure. L’Estat no ens ha fallat en cap moment exasperant l’ambició secessionista. Per si fos poc, la crisi econòmica ha contribuït a fer visible la feblesa dels instruments de l’autogovern per poder-hi respondre. I hem excel·lit a l’hora de dibuixar la cara positiva de la nostra ambició. Tanmateix, em temo que hem parlat poc de les responsabilitats que anaven associades al fet de tenir un estat propi. Fins ara hem pogut ignorar la cara fosca del paper de l’estat pel fet que pertanyíem a un que no consideràvem nostre i que, fictíciament, pensàvem que les seves decisions no ens atenyien. Però quan tinguem el nostre propi estat ja no podrem derivar les culpes dels fracassos, ni la responsabilitat dels errors, ni el fet d’haver d’assumir responsabilitats antipàtiques a cap adversari extern. Cobrarà impostos, posarà ordre i farà respectar la llei, haurà de garantir la defensa i seguretat… Sí, sí: ho farem més bé, però caldrà fer-ho. El somriure de la nostra revolució, de tant en tant, s’haurà de posar seriós i més d’una vegada haurem de fer cara de circumstàncies. Els catalans no tenim memòria del que és el poder d’un estat. Sé que em repeteixo, però ara que ens agrada posar Dinamarca de model, repeteixo que faríem bé de mirar amb atenció la sèrie televisiva Borgen per saber de què va.

3. Inevitablement, solem projectar els nostres desitjos, interessos i il·lusions en la Catalunya independent. Però tenim un país divers i hi ha desitjos, interessos i il·lusions no tan sols diferents, sinó radicalment contraposats. I aquestes diferències es dirimeixen democràticament, amb majories que governen legítimament i amb minories que miren d’arribar al govern. De manera que és molt important que se sàpiga diferenciar l’aspiració a la sobirania —on ens podem trobar tothom— de les ambicions particulars. L’única resposta legítima a com serà una Catalunya independent és que serà com vulguin les majories aconseguides democràticament. ¿Tindrem un sistema fiscal més eficient i redistributiu? ¿Podrem fer polítiques socials més justes? ¿Les polítiques econòmiques asseguraran més feina per a tothom? ¿Un ensenyament i una sanitat públiques encara més excel·lents? Fins aquí, tots d’acord. Però les maneres d’aconseguir-ho es dilucidaran democràticament. Personalitzo la reflexió: jo no renunciaria a una Catalunya independent ni que tingués la convicció que l’acabarien governant polítics radicalment contraris a les meves idees. I ara generalitzo: no aconseguirem la independència si no hi ha una majoria que la vulgui renunciant a la garantia que “els seus” la governin.

En resum: que no es perdi de vista que la dignitat està per sobre de l’interès, que la il·lusió no es pot desvincular de la responsabilitat i que l’endemà de la independència es gestionarà democràticament. Tres obvietats que seria funest oblidar.

Ara, 24 de juliol de 2015

Jordi Morales i Valldepérez, A l’atenció d’Albano Dante: inquietuds i recels

Amb l’horitzó de les futures eleccions del 27-S, aquestes últimes setmanes estem vivint intensos debats a les xarxes entre els partidaris de la llista de Junts pel Sí i la del Sí que es Pot. Entre d’altres, hem pogut llegir la teva carta oberta a Lluís Llach i la seva resposta en 6 tweets.

Un debat complex, a vegades contradictori, suscitat en el context d’una política catalana que, a diferència d’aquelles desenvolupades en territoris on nació i estat configuren una sola cosa, s’articula a través dels eixos social i nacional. Una realitat que sens dubte complica el debat i fa que sovint, interessadament o desinteressadament, s’obviïn o es magnifiquin, segons convingui, diferents elements del debat.

És en aquest context en què a mi, un simple militant de base sense la notorietat mediàtica de què pots gaudir tu, se’m generen alguns recels o inquietuds davant l’allau de notícies, escrits i consideracions en què ens veiem immersos. D’aquí la carta que ens ocupa.

En primer lloc voldria que quedés ben patent el respecte i agraïments infinits cap a la gran tasca que, juntament amb la Marta, heu estat fent al capdavant de la revista “Cafè amb llet”. Heu estat, junt amb la CUP de Reus, uns dels referents en la denúncia de les greus irregularitats originades des de la seva creació en el si d’un sistema sanitari català malauradament caracteritzat per l’opacitat en la gestió i el malbaratament d’una quantitat ingent de recursos públics gestionats per alts càrrecs d’una sociovergència que, sovint amb el suport tàcit o exprés d’una ICV amb la qual ara t’alies, ha gestionat el poder a Catalunya des de l’adveniment de la mal anomenada democràcia. Gràcies per tota la informació i col·laboració que has ofert a aquells que, com nosaltres a les Terres de l’Ebre, estem intentant també denunciar aquestes pràctiques irregulars i nocives per a l’interès general del conjunt de la població.

Dit això, comentar que no entenc la simplificació, que des de certs sectors en què tu t’enquadres, s’està fent de la llista Junts pel Sí. Jo, que considero que l’alliberament social ha de vindre de la mà de l’alliberament nacional i que per tant amb la CUP tinc molt clara la meva opció, no entenc i no comparteixo la simplista identificació de la llista de Junts pel Sí amb la figura de Mas i les polítiques neoliberals que aquest ha protagonitzat i que detesto tant com tu. No les entenc, com tampoc no entenc el posicionament de la llista del Sí que es pot que tu representes vers el procés sobiranista català.

M’explico, voler atribuir a la llista de Junts pel Sí únicament les polítiques austericides de l’anterior govern Mas crec que obvia, no sé si malintencionadament, una composició més complexa d’una candidatura que alberga, a més de persones independents com en Raül Romeva, la gent d’ERC -massa còmplice amb les polítiques de CiU, cert- la gent d’Òmnium i la gent de l’ANC. Llista que representa centenars de milers de persones que des de fa anys han organitzat centenars de consultes i s’han manifestat massivament tot reclamant el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Gent amb molta de la qual no coincideixo amb això de ‘la independència primer’, però molta i diversa gent amb diferents sensibilitats socials que no crec que hagi de ser minimitzada com feu amb l’equació de Junts pel Sí=Polítiques neoliberals de Mas. Una equació simplista que obvia per complet el moment polític excepcional en què ens trobem immersos arran del procés sobiranista. Moment en què molta gent entenem que no es tracta d’elegir un President que gestioni l’autonomia sinó un Parlament que ens ha de dur a l’exercici del dret d’autodeterminació i, si així ho vol la majoria del poble de Catalunya, al trencament amb l’estat de les autonomies i el règim del 78.

Una equació que, en sentit contrari i obviant per contra l’eix social, es podria resumir amb una altra que també està sent utilitzada i tampoc comparteixo -com tampoc comparteixo els insults dels quals ets objecte- i que és la de que es pot= Unionisme de PP i Ciutadans o Federalisme de PSOE. Unes equacions excessivament simplistes que menystenen tant les diferents sensibilitats socials que hi pot haver entre els partidaris de la llista de Junts pel Sí com les diferents sensibilitats nacionals que pot albergar la llista del Sí que es pot. Perquè, parlant clar i demanant-te disculpes si no ho he sabut llegir, quina és la vostra posició respecte a l’exercici del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya? Aquest ha d’estar subordinat a un procés constituent a l’estat Espanyol impedit per unes majories qualificades amb les que es blindà la Constitució del 78?

Com et dic, detesto com tu les polítiques antisocials del govern de Mas i dels diferents governs del PPSOE a l’estat espanyol. Aquest és un dels principals motius pels quals sóc partidari de votar sí a la independència (que no vol dir votar la llista de Junts pel Sí). Posats a demanar, una independència de l’estat espanyol i d’una Unió Europea al servei dels capitals financers internacionals que serà una oportunitat de fer net, d’assentar les bases d’un nou estat amb una política educativa, cultural i lingüística pròpia que no depengui del Werts ni dels magistrats del tribunal constitucional de torn, un estat respectuós amb el medi ambient, amb serveis públics universals de qualitat que garanteixi uns mínims de dignitat per tothom i defensi els drets de la classe treballadora, que no estigui subordinat als interessos de les oligarquies empresarials i financeres, en resum, un estat en què la justícia social i la dignitat de totes les persones siguin la prioritat. Objectius la majoria compartits entenc amb la vostra candidatura. No serà fàcil, caldrà estar atents, segurament desobeir i empènyer tots junts per tal de guiar el procés i aprofitar aquesta oportunitat que moltes veiem en el moment polític actual. Ara bé, des de la llista del Sí que es pot estareu disposats a empènyer en aquesta direcció o, per contra, el vostre camí és el d’esperar a obtenir a l’estat espanyol la majoria qualificada necessària per encetar allí un procés constituent que ens dugui a les millores socials que crec que tots dos anhelem?

Crec que fóra bo que ens deixem d’electoralismes propis de la vella política i en lloc de repetir fins a la sacietat els greus vicis dels diferents governs de Mas que ja tots coneixem o focalitzar en excés abraçades puntuals que desvien l’atenció sobre l’excel·lent oposició duta a terme pels diputats de la CUP, posem totes les cartes sobre la taula i siguem clars respecte de quina és la nostra posició davant el moment polític excepcional en què ens trobem. Negar el caràcter plebiscitari de les pròximes eleccions –que precisament és el que fa el govern de Rajoy- o intentar restar a les llistes partidàries del sí crec que fa un flac favor a totes aquelles persones que creuen que sí que es pot transformar la societat actual.

Perquè creiem que sí que es pot, votem sí a la independència.

Atentament,

Jordi Morales i Valldepérez

Vilaweb, 8 d’agost del 2015

Què passarà si guanya el no? Germà Capdevila

gcapdevilaUna de les frases més patètiques d’aquells que són unionistes —però com que no s’atreveixen a admetre-ho s’escuden en un dret a decidir buit— és la que diu que no s’ha explicat bé què passaria l’endemà de la independència. No hi ha pitjor sord que el que no vol sentir. Fa anys que s’acumulen els arguments i només cal l’esforç de seure davant l’ordinador o anar fins a la biblioteca per trobar-los. Una cerca ràpida a la llibreria en línia Amazon del mot “independència” resulta en 88 títols que en parlen a bastament. 88! Economia, diplomàcia, ensenyament, pensions, cultura, ciutadania, Europa, l’euro i mil temes més s’han explicat a bastament amb dades reals i concretes.

El que jo trobo a faltar és precisament el contrari. No trobo cap llibre o web que m’expliqui com ens ho farem per sobreviure si el No s’imposa en el plebiscit del 27 de setembre. Més enllà de les amenaces, insults i improperis, voldria que algú m’expliqués serenament, amb dades a la mà, com ens ho farem si no marxem per cobrar les pensions quan l’Estat esgoti la guardiola del fons de reserva en els pròxims 18 mesos. Vull saber com farem front a un deute extern espanyol de més del 100% del PIB quan el BCE tregui del congelador els tipus d’interès. Necessito saber com mirarem a la cara als nostres fills quan l’Estat acabi de suprimir el sistema d’immersió a les escoles. Els arguments del Sí ja ens els sabem. Algú sap quins són els arguments del No?

El Punt Avui, 8 d’agost de 2015

Agustí Colomines: Encara que la mona es vesteixi de morat, la mona, mona es queda

 

Agustí ColominesNo sé de qui va ser la idea d’abrigallar Pedro Sánchez amb una grandiosa bandera espanyola (va ser teva, Verónica F.?), però la forma va ser el missatge. Quan un bon nombre de ciutadans d’una part d’Espanya, per enunciar-ho com ho diria Sánchez, es volen separar i els respons col·locant darrere teu un gran tros de tela acolorit (Durkheim dixit) sense acompanyar-ho amb altres trossos de tela, almenys els de les 17 comunitats autònomes, la banalitat del símbol es converteix certament en el missatge. Michael Billig i la seva teoria del nacionalisme banal en estat pur.

A pesar que a Espanya les nacionalitats estan reconegudes constitucionalment, és clar que la FAES imposa a poc a poc la seva llei i “els constitucionalistes” es carreguen aquest esperit obert que altres –els nostàlgics de la Transició– diuen que encara és possible recuperar.

Doncs quina manera de demostrar-ho! Fins i tot al PSC li incomoda. I per a aquesta part d’UDC que ha decidit fer un pas enrere i quedar-se plantada en el dret a decidir, que és el que es demanava abans del 9-N, aquesta escenografia no l’ajuda en absolut. Al contrari.

Miquel Iceta i Duran i Lleida s’entossudeixen a reclamar, juntament amb els articulistes habituals, una cosa que ja està superada fins i tot a Catalunya. És com si CiU s’hagués quedat estancada a reclami el concert econòmic quan va quedar clar que no ho aconseguirien en cap dels escenaris polítics possibles, manés qui manés a Madrid.

La tercera via, aquesta que defensen els uns i els altres amb tanta cremor, se’n va al carall davant una escenografia nacionalista de la grandària de la que va exhibir Sánchez, que era gairebé tan gran com la bandera que va hissar el PP a la plaça de Colón de Madrid.

És clar que l’Estat –i també l’oposició d’esquerres, la qual cosa inclou Podem– no està disposat a deixar exercir un dret que considera inadmissible perquè va contra la sobirania nacional.

La Constitució de 1978 es converteix així en una presó de pobles. O almenys en una presó per a molts ciutadans de Catalunya que volen decidir lliurement la seva destinació. L’autodeterminació hauria d’estar inclosa entre els drets fonamentals de tot el món, i en algun ho està, però encara no reconeixent-ho, l’Estat no pot ignorar la mobilització i les reivindicacions de la ciutadania.

Miquel Iceta, Duran i Lleida i els seus amics no tenen cap interlocutor a Espanya i, pel que es pot veure en l’última enquesta, tampoc compten amb gaires suports a Catalunya. Però la veritat és que la polarització política permet saber on se situa cada partit polític. Entre els partits espanyols només IU diu que contempla la possibilitat de permetre alguna cosa semblat al dret d’autodeterminació. És igual, desgraciadament, perquè aquest partit no governarà Espanya després de les eleccions vinents. La seva bandera vermella no la volen ni els de Podem, segons va dir el manaire en una entrevista recent.

Entre els que podrien ser alternativa al PP –o sigui Podem i PSOE–, és obvi que no ho permetran. El PSOE ja ha enviat el missatge, com acabo d’assenyalar. Podem es refugia en aquest parany que consisteix a propagar que encara ho han de decidir tot, i no només les llibertats nacionals d’un poble. Xerrameca i poc més. Una excusa que és tan basta i complicada de dur a terme, si ens prenem de debò la proposta del responsable de Podem a Barcelona, que gairebé no val la pena ni esmentar-la. S’assembla molt a la pregunta dels de Duran i Lleida del 14-J.

En aquest context, sorprèn que l’esquerra sobiranista vagi tan despistada respecte dels cants de sirena que arriben des de Madrid, encara que aquests naixessin un 15-M a la Porta del Sol. Amb aquesta esquerra no s’hi pot comptar per decidir res, perquè és més desacomplexadament espanyolista que el PSOE, a qui les aliances amb C’s l’obliguen a embolicar-se amb la roja i groga. La CUP ho sap, però com que és una organització bastant complexa, amb un sector independentista i un altre que no ho és en absolut, gens, doncs guarda la roba, com a Badalona. Demana comprensió cap a uns activistes que els menyspreen.

A ERC, que des que va abandonar les formes assembleàries per prendre decisions és pràcticament un partit leninista, tots els portaveus es desviuen per competir-integrar a aquesta esquerra espanyolista que té un objectiu final, com va deixar clar el seu candidat pel 27-S, Albano-Dante Fachín, que no és en cap cas el de la independència. CUP i ERC ho tenen cru.

És preferible ser el primer i liderar un petit grup o ser l’últim per liderar-ne un de més gran? Aquest és sempre el dilema que es planteja tothom quan ha de decidir què aporta a un projecte. Els sobiranistes catalans han d’abordar ara aquest dilema davant l’ascens d’un bloc unionista que s’amaga darrere de reivindicacions socials. Aquest “sí se puede”, avui ja convertit en el lema d’un partit, té poca relació amb l’autogovern de Catalunya i menys encara amb la independència.

Ho va dir el president Mas a Molins de Rei i els fanàtics admiradors de Podem van sortir en tromba per desprestigiar-lo. Però és veritat. Ho va deixar meridianament clar Pablo Iglesias a l’entrevista que esmento: “Si nosaltres guanyem les eleccions generals, la majoria dels catalans no se’n voldran anar”.

Iglesias és tan centralista com el PP i el PSOE, que ja va cometre l’error de considerar Catalunya un mer graner de vots per derrotar, primer, UCD i després el PP. El sobiranisme català no és una moda passatgera, estimat Pablo. Com ja vaig argumentar en un altre article: és la revolució democràtica de més abast que hi ha hagut a Catalunya en molts anys.

La mobilització sobiranista d’aquests últims anys és un clam que reuneix moltes sensibilitats però que, en general, persegueix la creació d’un Estat català modern, eficaç, socialment avançat, laic i republicà. Un Estat sobirà, independent, amb les teles banals que el representin i inserit en el projecte comú que és la Unió Europea. Un país on el pluralisme polític sigui el patrimoni més important que es defensa.

El que no és democràcia és dictadura. Si el 27-S perdem les oportunitat amb disputes de campanar, el “tornaran banderes victorioses” pot ser que sigui un mer preludi del que s’acosta. Encara que la mona es vesteixi de morat, la mona, mona es queda.

http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/06/encara-que-la-mona-es-vista-de-morat-mico-es-queda-75204.php?utm_source=Boletin%20informativo&utm_medium=Email&utm_campaign=2015-06-27.html