La (falsa) unitat de l’independentisme


Des que el procés cap a la independència va agafar ales, allà cap al 2006, amb el referèndum per l’Estatut, per part dels votants del no, però també dels que hi varen votar sí amb una pinça al nas, però, sobretot, a partir de la seva retallada amb la sentència del 2010, s’ha defensat en diferents fòrums la necessitat de la unitat de l’independentisme. Diverses veus, de tot arreu, algunes de mot qualificades, han maldat per aconseguir que l’independentisme ideològic acabés sent unitari malgrat les seves diferències, a la recerca de l’objectiu comú.

Però, mentre l’unionisme s’ha refugiat en un únic discurs, que s’ha acabat imposant i que és el de la contundència i la legalitat, tal i com l’acaba d’expressar el portaveu del PP Javier Maroto, l’independentisme s’ha mostrat més aviat desunit, com, crec, no podria ser d’altra manera. I aquesta divisió s’ha visualitzat definitivament quan la CUP ha mostrat el cartell de la seva campanya de l’1-O. Les declaracions del coordinador del PDeCAT, David Bonvehí, qualificant-lo de “miserable” i els atacs a la xarxa cap a la imatge provocativa del cartell dels cupaires, són el colofó a tot un seguit de proves que l’independentisme ni ha anat unit ni hi anirà. De fet, la sang que des de la xarxa s’ha fet contra la imatge cupaire arrenca del famós “hem llençat Mas a la paperera de la història”, del diputat Benet Salellas el mes de gener, però va continuar amb els atacs a determinats consellers del govern, alguns dels quals van ser substituïts, però no pas tots, i, no fa gaire, amb un desafortunat article de Marta Pascal parlant de la necessitat que el  “catalanisme” i el “valencianisme” treballin units per aconseguir el corredor del Mediterrani, o les declaracions de l’olotí Jordi Xuclà quan va afirmar que el PDeCat està disposat a “seure al voltant d’una taula per articular una majoria alternativa (al PP), que requereix 176 diputats”. No és estrany, doncs, que els seus entorns respectius aprofitin per atacar-se mútuament.

D’això n’hem estat ben conscients també a nivell local, a través, per exemple, del grup d’amistats d’Estelada 2014 al Whatsapp, en què a vegades els debats s’han centrat en aquests atacs entre uns i altres, sovint des de posicions maximalistes i extremistes, però sempre acaba imperant el seny per reconduint les posicions fins a trobar l’objectiu comú i col.lectiu.

No ens ha pas d’estranyar que aquesta situació es doni. La falsa unitat que molts esgrimeixen per a l’independentisme no és res més que un resultat calculat de cap a on poden anar les coses a partir de l’1-O. I sempre ha estat així perquè aquesta és la dinàmica dels partits. Hi ha aquells que pensen (o esperen) que tot seguirà igual, que si el resultat és que sí podem anar a una possible convocatòria d’eleccions constituents, com si és que no, quan res es mourà i caldrà estar preparat per a una convocatòria d’eleccions autonòmiques en què aquell que arribi més ben posicionat guanyarà la partida, sempre i quan hagi creat un relat en positiu de la seva gestió del procés, mentre hagi deixat desvalguts aquells altres que, segons el seu parer, hagin actuat traïdorament i a esquenes del país. En aquest punt hi hauria el PDeCAT, tant pel sí com pel no.

D’altres, en canvi, mostren clarament les seves cartes, les seves fílies i les seves fòbies a través de declaracions, accions i cartells que sulfuren a part de la parròquia, però també agraden a aquells que volen la independència per “escombrar” moltes més coses que un règim sortit del 78, acostant-se a certs sectors dubitatius dels “comuns” que pot sintonitzar bé amb les seves propostes sobre problemes reals i desgraciadament massa quotidians, com la pobresa energètica o la sobirania habitacional i econòmica. Aquests, és clar, són la CUP i tot el seu entorn associatiu anticapitalista.

Finalment, hi ha aquells que, sense massa definició encara, com a mínim de portes enfora, busquen un resultat positiu de l’1-O per fer la República i poca cosa més, de moment. De fet, són els més intel.ligents, segons el meu parer, perquè són els únics que no estan barallats amb cap dels altres; de fet, amb els primers hi formen govern i amb els segons alguns ja hi veuen un tripartit en potència. Aquí hi inclouríem ERC, que no acaba de definir del tot la seva estratègia postreferèndum, però també Demòcrates, partit extraparlamentari que aspira a ingressar al club dels partits postindependentistes a partir de l’1-O.

L’objectiu comú per a tots plegats (bé, potser per a un sector convergent, no tant) és el mateix, tal i com explica Esteve Plantada al NacióDigital: “que tothom trobi un espai on es pugui moure amb convenciment i comoditat, i buscar adhesions dels espais afins a favor del sí”. Però també per anar preparant el postreferèndum, sigui quin sigui el resultat. Per a tots plegats, la gestió que facin ara dels tempos i dels relats que generin condicionarà i molt les estratègies que es duguin a terme a partir del 2 d’octubre. En aquell moment, el punt ideològic que cadascú hagi marcat o a què hagi arribat donarà inici a la batalla per dominar el discurs en l’etapa postreferèndum i, segurament, l’hegemonia política dels propers anys. I el que és segur és que PDeCAT i CUP no partiran de les mateixes premisses ideològiques i, per tant, difícilment confluiran, però caldrà veure des de quines premisses partiran ERC i Demòcrates i part dels “comuns” per seduir electorat, l’actual i el que hi pugui arribar. Perquè, finalment, ara ja calen idees confrontades sobre com serà el país a partir del 2 d’octubre, a l’espera que ningú es passi de frenada.

Raül Massanella

Anuncis