Iolanda Fresnillo aclareix dubtes sobre com es genera el deute públic de la Generalitat.


La militant de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute, Iolanda Fresnillo, va explicar dissabte per a Estelada 2014 com es genera el deute de la Generalitat de Catalunya.

Durant la seva exposició, Fresnillo va començar amb moltes dades, com ara que a partir del 2008 el deute públic es va incrementar molt, i especialment és des de 2010 que creix fins als 72.274 M € de finals del 2015, un 35,2% del PIB català. Per tant, el deute és tant atribuïble al tripartit com a CiU. Comparada amb altres comunitats, Catalunya és de lluny la més endeutada, per sobre del País Valencià i Andalusia. Aquest deute és sobretot a llarg termini, mentre que només és de curt termini 4.827 M €. Una altra dada rellevant és que el deute del període 2010-2015 ha augmentat en 46.871 M €. Això vol dir que cada dia es paguen 18,38 milions € per pagar el deute i els seus interessos. El 2015, es van pagar 6.711 milions d’euros en amortització i interessos, 1.360 milions en interessos. Del 2008 al 2015 es van pagar 56.065M€ en amortització i interessos, 10 mil milions només en interessos. Per al 2016, els venciments de deute són d’11 mil milions d’euros. Per cada euro invertit en educació el 2015 s’han destinat 1,41€ a deute i per cada euro invertit en protecció social entre 2010 i 2015 s’han destinat 3,92€ a pagar deute.

Aquest deute, explicava Fresnillo, ve “encotillat” per un seguit de lleis i normes que eviten qualsevol deliri per evitar de pagar-lo, bàsicament l’article 135 de la Constitució espanyola, la Llei de sostenibilitat financera i estabilitat pressupostària espanyola, la llei d’estabilitat pressupostària catalana i la normativa del Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA).

Però la gran pregunta és: per què creix el deute? Segons el departament d’economia i finances de la Generalitat, el deute creix per tres motius: en primer lloc, l’increment del dèficit (la Generalitat gasta més del que ingressa i ha d’endeutar-se per a cobrir la diferència) a causa del descens dels ingressos per la crisi econòmica, l’increment de la despesa social per la crisi i l’augment de la població, l’increment de la despesa d’interessos de deute i els compromisos de pagaments diferits per infraestructures; en segon lloc, pels canvis del mode de càlcul del deute, i en tercer lloc, la inclusió de deute comercial (el Pla de Pagament a Proveïdors impulsat per l’Estat espanyol obliga que el deute amb proveïdors de la Generalitat, que no computava com a deute públic, passi a ser deute financer amb els mercats). Per tant, per poder pagar el deute cal realitzar ajustaments, més coneguts com a retallades: entre el 2009 i el 2014 es va pagar més de 6.300 M € en interessos, mentre que es va retallar en sanitat, educació, protecció social i altres per una quantitat semblant.

En aquest punt, Fresnillo va explicar que el principal creditor d’aquest deute és l’Estat espanyol (60 €), uns 43.000 M €, mentre la resta  pertany a bancs espanyols i estrangers, i inversors, que tenen el deute dels bons patriòtics; per tant, un petit grup de creditors. Per a Fresnillo, “les dades demostren la forta dependència que la Generalitat de Catalunya té de l’Estat espanyol: difícilment podem parlar de sobirania, ni econòmica ni política, si les decisions del govern estan mediatitzades pel que imposin, directa o indirectament, aquest petit grup de creditors.

Aleshores va passar a presentar-nos la proposta de la PACD: deixar de pagar el deute il.legítim, entès com aquell que és contret per un govern que no ha destinat els recursos generats per al benefici de la població; aquell que ha propiciat violacions dels drets humans, socials, econòmics, culturals i mediambientals de gran part de la població en favor dels interessos d’una minoria; o aquell deute acumulat per mantenir els privilegis d’aquesta minoria privilegiada, com el derivat d’una política fiscal regressiva o permissiva amb el frau fiscal que redueix els ingressos de l’Estat. La intenció de l’informe que van publicar a finals del 2015 és aportar arguments que poden fomentar la consideració d’il·legítim de part o la totalitat del deute català: un sistema fiscal regressiu i permissiu amb el frau fiscal; la construcció de grans infraestructures basades en sistemes per diferir els pagaments (concessions, mètode alemany i altres); la privatització de serveis o empreses públiques; les condicions en què s’han fet certes emissions de deute (interessos, comissions, imposició de retallades socials …); les comissions il·legals, etc. “L’experiència al llarg de la història recent que han viscut altres països (tant del sud com del nord global) ens diu que per a què un estat pugui realitzar un impagament de deute sense que aquest sigui contraproduent cal aplicar un seguit de mesures que requereixen una planificació adequada i un alt nivell de sobirania política i econòmica”, com ara una banca Pública i control de capitals, un nou sistema fiscal, alternatives al finançament dels mercats, disposar de política monetària (què fem amb l’euro?), un canvi en el model productiu, massa basat en el totxo i el turisme, disposar de sobirania alimentària i energètica. Per això, “davant la impossibilitat de no pagar el deute hem de posar la impossibilitat de seguir pagant”.

La xerrada va ser l’última d’aquest curs per a Estelada 2014, després de deu mesos continuats d’activitats, en què han passat per Olot persones tant destacables com Amadeu Altafaj, Clàudia Pujol, Sergi Castañé, Joan Canadell o Gabriel Rufián, per recordar-ne només alguns. Des de l’entitat s’assegura que, com a mínim, de setembre a desembre hi continuar havent més xerrades; després, a partir del gener, ja es veurà.

Podeu llegir més sobre aquest informe al web http://independentsdequi.cat/

3 7

 

Anuncis