Per què vull un estat? Independència, sí, per dignitat. Josep Catà


INDEPENDÈNCIA? SÍ, PER DIGNITAT

He estat una persona professionalment afortunada. He pogut gaudir de l’exercici de la docència i també de la investigació i la reflexió històriques. Ha estat aquesta darrera faceta la que m’ha obert els ulls respecte a les relacions de poder dins del marc polític espanyol. Secularment, i particularment des del 1521, qui ha dominat i continua dominant els ressorts dels poders econòmic, mediàtic, cultural i polític als territoris d’aquest subjecte polític que ha acabat sent Espanya, és una elit que, a diferència de les veïnes França i Itàlia, mai no s’ha renovat profundament. El seu objectiu ha estat sempre el mateix: continuar exercint el seu monopoli de poder a tots els nivells, encara que, alguns cops, els resultats del joc polític puguin semblar indicar el fracàs del seu determini. Res més lluny de la realitat. En el cas espanyol, Lampedussa té encara més raó que en el cas sicilià.

L’elit dominant viu i prospera gràcies a les subhastes d’obres públiques, a la tranquil.litat que li proporcionen els subsidis agraris indefinits, a les concentracions bancàries continuades, i, per si no fos poc, també gràcies a una corrupció generalitzada a les esferes pública i privada. Mai, però, no ha viscut o prosperat pel fet de crear riquesa, sinó, ans al contrari, d’aprofitar-se de la que altres creen. Per això els individus que la formen no volen que res canviï, ni formalment. A tall d’exemple, mai no acceptarien un millor finançament de la Generalitat catalana, ni de la valenciana, ni del Govern de les Illes Balears, perquè aquest fet els significaria pèrdues importants en els seus negocis i privilegis. Les terceres vies només són possibles si se substitueix prèviament l’elit dominant espanyola per una elit productiva…ad calendas graecas ens conviden alguns!

El Principat de Catalunya pateix el domini d’aquesta elit, en aliança amb certes elits locals, des del 1714. Ara que aquest grup dominant no té fàcil d’utilitzar el mètode abortiu tradicional (el ball de bastons amanit amb música militar), tenim l’ocasió d’alliberar-nos, a través dels nostres vots, del jou que ens imposen tant l’anomenada llotja del Bernabeu com la seva sucursal catalana del pont aeri. Per no haver de viure continuadament indignats, alliberem-nos ja, no fos cas que tanta indignitat ens tornés indolents i incapacitats per a la indignació. Llavors sí que hauríem perdut l’essència del que defineix la ciutadania. Llavors sí que podríem entonar el Finis Cataloniae!

Anuncis