Agustí Colomines: Encara que la mona es vesteixi de morat, la mona, mona es queda


 

Agustí ColominesNo sé de qui va ser la idea d’abrigallar Pedro Sánchez amb una grandiosa bandera espanyola (va ser teva, Verónica F.?), però la forma va ser el missatge. Quan un bon nombre de ciutadans d’una part d’Espanya, per enunciar-ho com ho diria Sánchez, es volen separar i els respons col·locant darrere teu un gran tros de tela acolorit (Durkheim dixit) sense acompanyar-ho amb altres trossos de tela, almenys els de les 17 comunitats autònomes, la banalitat del símbol es converteix certament en el missatge. Michael Billig i la seva teoria del nacionalisme banal en estat pur.

A pesar que a Espanya les nacionalitats estan reconegudes constitucionalment, és clar que la FAES imposa a poc a poc la seva llei i “els constitucionalistes” es carreguen aquest esperit obert que altres –els nostàlgics de la Transició– diuen que encara és possible recuperar.

Doncs quina manera de demostrar-ho! Fins i tot al PSC li incomoda. I per a aquesta part d’UDC que ha decidit fer un pas enrere i quedar-se plantada en el dret a decidir, que és el que es demanava abans del 9-N, aquesta escenografia no l’ajuda en absolut. Al contrari.

Miquel Iceta i Duran i Lleida s’entossudeixen a reclamar, juntament amb els articulistes habituals, una cosa que ja està superada fins i tot a Catalunya. És com si CiU s’hagués quedat estancada a reclami el concert econòmic quan va quedar clar que no ho aconseguirien en cap dels escenaris polítics possibles, manés qui manés a Madrid.

La tercera via, aquesta que defensen els uns i els altres amb tanta cremor, se’n va al carall davant una escenografia nacionalista de la grandària de la que va exhibir Sánchez, que era gairebé tan gran com la bandera que va hissar el PP a la plaça de Colón de Madrid.

És clar que l’Estat –i també l’oposició d’esquerres, la qual cosa inclou Podem– no està disposat a deixar exercir un dret que considera inadmissible perquè va contra la sobirania nacional.

La Constitució de 1978 es converteix així en una presó de pobles. O almenys en una presó per a molts ciutadans de Catalunya que volen decidir lliurement la seva destinació. L’autodeterminació hauria d’estar inclosa entre els drets fonamentals de tot el món, i en algun ho està, però encara no reconeixent-ho, l’Estat no pot ignorar la mobilització i les reivindicacions de la ciutadania.

Miquel Iceta, Duran i Lleida i els seus amics no tenen cap interlocutor a Espanya i, pel que es pot veure en l’última enquesta, tampoc compten amb gaires suports a Catalunya. Però la veritat és que la polarització política permet saber on se situa cada partit polític. Entre els partits espanyols només IU diu que contempla la possibilitat de permetre alguna cosa semblat al dret d’autodeterminació. És igual, desgraciadament, perquè aquest partit no governarà Espanya després de les eleccions vinents. La seva bandera vermella no la volen ni els de Podem, segons va dir el manaire en una entrevista recent.

Entre els que podrien ser alternativa al PP –o sigui Podem i PSOE–, és obvi que no ho permetran. El PSOE ja ha enviat el missatge, com acabo d’assenyalar. Podem es refugia en aquest parany que consisteix a propagar que encara ho han de decidir tot, i no només les llibertats nacionals d’un poble. Xerrameca i poc més. Una excusa que és tan basta i complicada de dur a terme, si ens prenem de debò la proposta del responsable de Podem a Barcelona, que gairebé no val la pena ni esmentar-la. S’assembla molt a la pregunta dels de Duran i Lleida del 14-J.

En aquest context, sorprèn que l’esquerra sobiranista vagi tan despistada respecte dels cants de sirena que arriben des de Madrid, encara que aquests naixessin un 15-M a la Porta del Sol. Amb aquesta esquerra no s’hi pot comptar per decidir res, perquè és més desacomplexadament espanyolista que el PSOE, a qui les aliances amb C’s l’obliguen a embolicar-se amb la roja i groga. La CUP ho sap, però com que és una organització bastant complexa, amb un sector independentista i un altre que no ho és en absolut, gens, doncs guarda la roba, com a Badalona. Demana comprensió cap a uns activistes que els menyspreen.

A ERC, que des que va abandonar les formes assembleàries per prendre decisions és pràcticament un partit leninista, tots els portaveus es desviuen per competir-integrar a aquesta esquerra espanyolista que té un objectiu final, com va deixar clar el seu candidat pel 27-S, Albano-Dante Fachín, que no és en cap cas el de la independència. CUP i ERC ho tenen cru.

És preferible ser el primer i liderar un petit grup o ser l’últim per liderar-ne un de més gran? Aquest és sempre el dilema que es planteja tothom quan ha de decidir què aporta a un projecte. Els sobiranistes catalans han d’abordar ara aquest dilema davant l’ascens d’un bloc unionista que s’amaga darrere de reivindicacions socials. Aquest “sí se puede”, avui ja convertit en el lema d’un partit, té poca relació amb l’autogovern de Catalunya i menys encara amb la independència.

Ho va dir el president Mas a Molins de Rei i els fanàtics admiradors de Podem van sortir en tromba per desprestigiar-lo. Però és veritat. Ho va deixar meridianament clar Pablo Iglesias a l’entrevista que esmento: “Si nosaltres guanyem les eleccions generals, la majoria dels catalans no se’n voldran anar”.

Iglesias és tan centralista com el PP i el PSOE, que ja va cometre l’error de considerar Catalunya un mer graner de vots per derrotar, primer, UCD i després el PP. El sobiranisme català no és una moda passatgera, estimat Pablo. Com ja vaig argumentar en un altre article: és la revolució democràtica de més abast que hi ha hagut a Catalunya en molts anys.

La mobilització sobiranista d’aquests últims anys és un clam que reuneix moltes sensibilitats però que, en general, persegueix la creació d’un Estat català modern, eficaç, socialment avançat, laic i republicà. Un Estat sobirà, independent, amb les teles banals que el representin i inserit en el projecte comú que és la Unió Europea. Un país on el pluralisme polític sigui el patrimoni més important que es defensa.

El que no és democràcia és dictadura. Si el 27-S perdem les oportunitat amb disputes de campanar, el “tornaran banderes victorioses” pot ser que sigui un mer preludi del que s’acosta. Encara que la mona es vesteixi de morat, la mona, mona es queda.

http://www.economiadigital.es/cat/notices/2015/06/encara-que-la-mona-es-vista-de-morat-mico-es-queda-75204.php?utm_source=Boletin%20informativo&utm_medium=Email&utm_campaign=2015-06-27.html

Anuncis