La crosta nacionalista s’està tornant tova


Que els mitjans públics de comunicació del nostre país no són el que eren, fa temps que ho sabem. Que, a més, tenen enemics en el sí de les seves pròpies estructures, també fa alguns dies que ho sabem. Però que les icones d’aquests mitjans pleguin perquè no comparteixen el projecte, això és nou. M’explicaré.

Des de fa un temps, TV3 i Catalunya Ràdio ja no són les més vistes ni escoltades a Catalunya. No és d’estranyar si pensem en la massiva presència de ràdios i televisions privades al nostre país fruit d’unes distribucions d’ones i de canals fetes des de Madrid i permeses des de Barcelona, que distribueixen a una població potencial de més de quatre milions de persones que viuen a Barcelona i la seva àrea metropolitana programes de clar contingut i ideologia anticatalanes. Però algú podria dir-me que no és res més que la llei de l’oferta i la demanda: a més demanda de deteminats continguts, més oferta.

Després, va ser des de dins el propi govern d’entesa que van començar a aparèixer els enemics. Al bon Joan Ferran no se li va ocórrer res més que qualificar de “crosta nacionalista” els continguts i professionals que hi havia al capdavant dels programes més vistos i escoltats de TV3 i Catalunya Ràdio. Ningú no el va fer callar, sinó tot el contrari: se li va permetre d’intervenir en una sessió de control del Parlament amb el conseller Tresserres per fer aquestes declaracions i a més demanar explicacions. El conseller, és clar, se’n va sortir com va poder, és a dir, no gaire bé. A partir d’aleshores va venir tot el circ de la CCMA: que si triem sense interferències dels partits polítics, que si el Parlament és l’únic que hi tindrà control, que si aquest a mi no m’agrada, que aquell ens agrada a gairebé tots, i fins als nomenaments finals: Mònica Terribas com a directora de TV3 i Oleguer Sarsanedas que continua a Catalunya Ràdio. Algú va respirar tranquil: amb la Terribas als despatxos, no tindria temps de pessigar els seus entrevistats de La nit al dia, programa que posteriorment ha desaparegut de la graella de programació. I d’en Sarsanedas, millor no parlar-ne: ha fet perdre Catalunya Ràdio la primera posició de les audiències.

L’última plançonada l’hem tinguda aquest divendres, quan una altra icona dels nostres mitjans públics ha anunciat que deixa la ràdio nacional de Catalunya per no coincidir en el model de ràdio que se li proposava. L’Antoni Bassas ha estat durant molts anys la veu del matí de moltes ràdios de cases i cotxes; ell ens ha fet arribar l’última hora de les converses entre els principals partits del nostre país; ell ha entrevistat els nostres líders polítics; ell ha introduït la sàtira i la ironia amb l’APM?. I ara ell abandona Catalunya Ràdio per desavinences amb el projecte de ràdio dels seus directius.

El bo d’en Joan Ferran deu estar brindant amb cava perquè la seva estratagema de carregar-se la “crosta nacionalista” dels mitjans públics està funcionant. El següent pas, quin serà? Fer una televisió bilingüe, ara que els telenotícies informen més d’allà que d’aquí? O potser fer teleescombraria per tenir-nos a tots ben adormidets i que oblidem els embats sobiranistes que sacsegen periòdicament el país? I els altres membres del govern, què en diuen de tot plegat? ERC no és la responsable dels mitjans públics de televisió i ràdio? Doncs, què pensa fer? Oblidar-se de “la ràdio nacional de Catalunya”, com es deia fa uns anys? I ICV? Pensen motivar-se amb el país o continuaran tan obscurs i tan eixuts com sempre?

Des del mitjans públics s’està contribuint a la desnacionalització del país, i és permès precisament per aquells que han fet del tema nacional bandera electoral. Què hi diran ara? Com s’excusaran? Una vegada més predominen els criteris de partit, la cadira que diuen els votants, que no pas els del país. I el que és més greu és que és el camí que espera a tots els professionals de la comunicació que no vulguin dedicar-se a l’entreteniment i els esports, que sembla que són les noves preferències. Informació, no cal, que si estem massa informats potser faríem canviar les coses i no interessa.

Cada dia em sento més estrany en el meu país, perquè devem ser l’únic país del món que, tenint una televisió i una ràdio dites “nacionals”, però sense tenir nació i molt menys estat, ens les estem deixant perdre perquè les hem deixat en mans d’aquells que no creuen en el nostre país i, a més, se’l volen vendre a Prisas i Godós. Potser que ens fem tots andorrans, que allà com a mínim el català és l’única llengua oficial a tot arreu, encara que només el parlin quatre gats. Com a mínim la llei els ampara.

Anuncis