EL CATALÀ, LLENGUA PRÒPIA I ÚNICA


Aquests dies estem en ple debat sobre el Manifiesto por la lengua común, és a dir, per la llengua castellana, en què polítics, intel.lectuals i mitjans de comunicació s’han anat posicionant en una o altra banda. Des dels que hi han aparegut vinculats com Luz Casal o Montserrat Caballé, que ho han hagut de desmentir, fins aquells que s’hi declaren plenament d’acord, com són, és clar, des del Mundo, la COPE, Tele 5 o la SER.

No és la primera vegada que la polèmica lingüística surt a la palestra; cada temporada, i des d’alguns mitjans de comunicació espanyols, apareixen temes que animen l’anticatalanisme a l’estat espanyol. Una vegada més, les tergiversacions d’aquests mitjans (recordem el reportatge de Telemadrid) actuen com a resort per despertar les ànimes dels que no ens volen diferents, però ens continuen volent per mantenir les economies de les comunitats autònomes dites més “pobres”.

Enmig de tot plegat, el PP ha celebrat els seus congressos espanyols i català i no ha manifestat res sobre el tema. Ni a favor ni en contra. Segurament la posició de centralitat que Rajoy ha imposat al partit, més el fet de fer-ne fora personatges tan indesitjables com Acebes i Zaplana, més l’interès a acostar posicions amb la dreta nacionalista (CiU i PNB), fan que el debat sobre la llengua no formi part, de moment, de l’agenda Popular. Preocupa més la situació econòmica i, per tant, les balances fiscals i la negociació sobre el sistema de finançament.

De tota manera, que el PP no en parli no vol pas dir que no hi estigui d’acord, tot el contrari. Recordem que l’expresident de PP de Catalunya ha declarat més d’una vegada que la Generalitat incompleix la llei amb la immersió lingüística, un sistema, per altra banda, avalat per la comunitat internacional com un dels millors per afavorir la integració de les persones nouvingudes al nostre país.

Les actituds que aquests dies s’han manifestat a favor d’una llengua castellana superior a la resta de llengües de l’Estat utilitzant l’argument ideològic de la superioritat demogràfica, recorda l’asedi i anihilació que els serbis infringiren a les altres nacions que formaven part de la desapareguda Iugoslàvia. L’actitud dels espanyolistes és cada vegada més violenta i agressiva, ja que han passat dels insults a les amenaces o els incidents, tal i com es va poder veure durant l’Eurocopa. I tot plegat amb el silenci còmplice dels mitjans de comunicació. I de la pròpia Unió Europea, la qual diu en un dels seus eslògans, Units per la diversitat; deu tractar-se de la diversitat estatal, ja que sovint mostren desinterès i fins i tot rebuig cap a cultures i llengües que no consideren seves. El que està clar és que la cultura, la identitat i la llengua dels pobles i de les nacions sense estat només les defensaran les pròpies institucions i els ciutadans autòctons. Així, un cop més, ja veiem que si no som nosaltres mateixos qui defensem i usem el català, la nostra llengua tindrà un futur incert.
(15/07/2008)

Anuncis